El Tipa ho va importar dels gavatxos
“Senyor rector, volem el canó! Senyor rector, volem el canó!”. Així s’anunciava l’arribada de les festes de la Barceloneta.
El dia 29 de Setembre a les nou del matí cada any, una multitud de nens i majors exigien –com era costum– al senyor rector la presència del canó que havia de donar la fogonada que inaugurava, un any més, les festes del barri.
Aquest costum d’anunciar l’esdeveniment amb un canó té la seva història. Pel que sembla, el responsable va ser el senyor Tipa, propietari del restaurant que porta el seu mateix nom, encara que en realitat es deia Pancracio Farrell, però li de- ien Tipa perquè un bon dia va decidir fer un gran calder de potatge, i va oferir a tots els treballadors del port, i altres obrers: que podien menjar fins a afartar-se cada dia per deu cèntims, sense importar la quantitat de menjar que poguessin arribar a ingerir. Sent pioner una vegada més al barri en una modalitat que hauria de dir-se, amb el temps, ‘bufet lliure’, modalitat que uns altres van copiar molt després. El senyor Pancracio –Tipa– acostumava a estiuejar en un petit poble de França, del qual era natural la seva sogra. Allà va descobrir el costum durant les festes del poble d’utilitzar un canó que disparava salves, i escopia una gran quantitat de caramels, que feia les delícies dels nens d’aquell lloc. De tornada al barri, el Tipa, que era un manetes i a més era el president de la Comissió de Festes de la Barceloneta, va decidir construir un canó similar al dels gavatxos. Es va posar a la feina, i a partir de llavors el costum de despertar al veïnat el dia de San Miguel a canonades va ser una pràctica que no fallava cap any.
El canó recorria tots els carrers del barri, parava a tots els bars –que no eren pocs– i disparava una canonada, que deixava sords a tots els presents. L’encarregat de dirigir la desfilada era el General Lagarto, que en aquells dies era el Camús, un pescador al qual vestien amb un uniforme de general francès donada la procedència del projecte. Més tard va haver-hi uns altres, el més famós va ser Paco El Tonto, al qual dedicarem un capítol a part. Tot això ocorria a mitjan dels anys trenta, durant la República. El Tipa militava al partit de la Lliga, de Francesc Cambó. El
senyor Ganassa, propietari del bar que portava el seu mateix nom, veí i amic del primer, ho feia a Esquerra Republicana, això va ocasionar que sempre estiguessin enfrontats amb la menor excusa. El senyor Ganassa estava gelós de l’èxit que la iniciativa del seu amic havia tingut entre els veïns. Així doncs li va venir de primera quan tots els vidres del bar van saltar fets miques a causa d’una canonadada de cortesia amb la qual el va obsequiar l’amic Tipa i el seu cobejat canó. Després d’un enfrontament entre els dos colossos de la restauració, que tenien més autoritat en el barri que el mateix alcalde, el Tipa va optar per guardar el canó al soterrani del bar per a evitar problemes majors, deixant el barri sense les canonades i els caramels als quals s’havien acostumat.
Els veïns van acudir indignats a sol·licitar la intervenció del rector de l’església de Sant Miguel. Es deia Pere Mujal. Aquell home es va sentir pressionat per aquella multitud. La mateixa multitud que uns anys després acudirien a aquesta mateixa església per a derrocar el campanar i convertir les campanes en metralla, que capa li va passar la responsabilitat a l’església. Al final el canó va anar a parar al soterrani de la rectoria, pressionat, això sí, el senyor rector, tant pel Ganassa, com pel Tipa, perquè no es mogués d’allà, ni per Sant Miquel ni en cap altra ocasió.
Sota la tutela del rector va romandre enterrat fins al final de la guerra, època en la qual ja amb una mica més d’autoritat, va decidir el 29 de setembre, prestar-lo al populatxo, reprimint la temptació de canviar les salves per metralla.
A partir de llavors cada any per Sant Miquel, fins i tot després d’aixecar l’arrest, tot el barri es planta davant de la rectoria i canta: “Senyor rector, volem el canó! Senyor rector, volem el canó!”.
