Cine Marina
No només cinema
El cinema de la Marina es va obrir al públic el 1916 al carrer Ginebra 5, cantonada amb Carbonell. La seva construcció va ser tot un esdeveniment per al barri.
Escenari d’actes polítics
A partir de l’arribada de la República, l’ebullició sindicalista va ser notable a la ciutat. El Marina es va convertir més en un escenari de mítings i manifestacions polítiques que en un cinema pròpiament dit.
El dimarts 25 d’agost de 1936, després de ser col·lectivitzat per la CNT, el Cinema de la Marina va aparèixer novament a les cartelleres, amb la projecció de La novia secreta, Ídolos de Buenos Aires, Novatos del cielo i Frégoli, detective.
Finalitzada la guerra, després d’una rehabilitació important, va obrir novament les seves portes al públic el dijous 26 de juny de 1941 amb la projecció de San Francisco i La vida es un tango.
A poc a poc el cinema va prendre una rellevància en el barri. Es projectaven pel·lícules de cinema i es realitzaven sessions de varietat: concerts, festivals benèfics, presentacions de productes i actuacions de grans artistes nacionals.
El 1947, amb motiu de la festa major de la Barceloneta, es va celebrar un concert benèfic a càrrec de l’Orquestra Municipal de Barcelona, dirigida per Eduardo Toldrá. Aquest mateix any va actuar l’actriu i cantant Imperi Argentina, que havia collit un grandiós èxit amb la pel·lícula Bambú.
Cinema de reestrena
Als anys 50, sota la direcció de José María Bellera, el Marina es va convertir en cinema de reestrena amb programes dobles i sessions contínues. El seu aforament era de 1424 localitats, entre general (a dalt) i preferent. El preu de general era pràcticament la meitat del de preferent, però aquest espai estava ple de canalla cridanera que obligava a l’acomodador a actuar més com una mena de guarda de seguretat. La jugada de molts era pagar entrada de general i colar-se després a preferent.
El Marina va continuar acollint actes polítics. Eren habituals els d’adhesió al règim organitzats pel governador civil Felipe Acedo Colunga, cèlebre pel seu affaire amb la vedet Carmen De lliri.
El 1957, al Marina va actuar la genial Lola Flores amb tota la seva companyia.
A les primeres eleccions després de la dictadura, l’1 de juny de 1977, el cinema de la Marina va acollir el míting del Pacte Democràtic per Catalunya, una coalició formada per Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament (PSC-R), Esquerra Democràtica de Catalunya (EDC), Front Nacional de Catalunya (FNC) i Independents, amb Jordi Pujol, J. Verd, A. Perera, J. Cornudella i A. Pons.
El canvi de costums i la falta d’espectadors van provocar el tancament del cinema el diumenge 17 de juny de 1979, amb la projecció de: Por quien doblan las campanas i Teléfono. El local, que temporalment va funcionar com a magatzem de joguines, va estar tancat durant molt temps, la qual cosa va provocar que les associacions del barri reclamessin l’edifici. El 1993 l’edifici va ser derrocat per a construir l’actual residència de la gent gran Beltran i Oriola.
Cine al teatre de La Salle Barceloneta
Escenari de les funcions escolars des de finals dels anys cinquanta i operatiu fins a l’actualitat. Però el teatre de La Salle va tenir una “època daurada” quan també es projectaven pel·lícules els diumenges tarda. El teatre actuava com tot cinema de reestrena amb programació doble.
L’assistència no era exclusiva per als alumnes de l’escola, encara que aquí acostumaven a assistir majoritàriament joves.
Els mateixos germans, professors i alguns pares ajudaven a les sessions fent, fins i tot, d’improvisats acomodadors. Era ja una tradició anual la projecció de El Señor de La Salle, pel·lícula espanyola dirigida per Luis César Amadori el 1964, amb Mel Ferrer i Fernando Rey, amb assistència obligada -mai millor dit- per a tots els alumnes.
L’escenari de La Salle acollia actes i representacions teatrals de tota mena, tant dels seus estudiants com de col·lectius veïnals, com tradicionals festivals com el dia de Santa Cecília, la funció de Nadal o altres com el festival anual del Club Natació Barceloneta.
La sala s’ha mantingut i remodelat fins als nostres dies. Encara que ja no projecta pel·lícules, si que acull presentacions i tota mena d’actes de l’escola.
Cine Barcino
17 anys de pel·lícules
Aquesta sala va ser construïda per José Rodríguez Lloveras el 1963 per encàrrec de José Antonio Padró Jové. La inauguració i primera projecció va ser el març de 1964.
A la seva curta vida, el Barcino es va convertir en tot un referent per la veïnada, especialment per als més joves, alguns dels quals aprofitàvem l’intermedi entre pel·lícula i pel·lícula per imitar a peu de pantalla les batalles d’Ivanhoe, pistolers o Bruce Lee que s’acabaven d’emetre.
També cal recordar que a les sessions de tarda es permetia a les famílies portar les carmanyoles i els entrepans amb la condició que la beguda s’adquirís al cine. Curiosos sorolls de termos rodant per terra o olors al menjar de les carmanyoles era habitual.
L’accés a la sala de projecció era pel carrer de la Maquinista i s’hi arribava a través d’un llarg vestíbul al qual seguia una sala també allargada fins a arribar a la platea, dividida en tres grups de butaques.
La sala comptava amb un aforament de 1062 localitats (731 a la platea i 331 al club) i disposava de sortida a l’exterior pel carrer Giner i Partagàs.
De l’explotació se n’encarregava l’empresa Cinematografía Barcino S.A.
Ja molt deteriorat, es va clausurar l’any 1981. Un aparcament van ser l’ulterior ús del local que avui l’ocupa un bloc d’habitatges i un gran supermercat.
