Va haver-hi un temps en què tot barri tenia el seu cinema o cinemes. Barcelona va arribar a tenir més de 230 sales als anys 60 i 70. La Barceloneta comptava, per descomptat, amb els seus: el Cinema Marina, el Cinema Barcino i sense oblidar el de La Salle Barceloneta.
No eren les sales sumptuoses de les grans estrenes, eren els que es coneixien com a cinemes de barri. Cinemes de sessió contínua i programa doble en els quals es projectaven el NO-DO (fins a mitjan anys 70) i dues pel·lícules, l’una després de l’altra, amb un breu descans. A vegades fins i tot algun documental, més els consegüents anuncis.
Aquests cinemes van sobreviure fins a ben entrats els anys setanta. Els nostres, els de la Barceloneta, concretament fins al 1979 el Cinema Marina i fins al 1981 el Cinema Barcino.
Programa doble i sessió contínua
Assistir al cinema era tot un ritual. Després de comprar les entrades a taquilla, en accedir a la sala un acomodador, llanterna en mà, s’encarregava de col·locar a la gent als seus seients. Amb millor o pitjor visibilitat segons la propina que s’acostumés a donar-li.
Oferien sessió contínua amb el seu “magnífic” programa doble que variava cada setmana. Les sessions acostumaven a començar a les quatre de la tarda i acabaven passada la mitjanit. Donava temps suficient per a veure les dues pel·lícules d’aquesta setmana i repetir si es volia, o bé “enganxar” amb la primera d’elles en el cas que s’hagués entrat amb la sessió ja iniciada. El seu preu era molt més assequible que el de les grans sales d’estrena del centre de Barcelona.
Cinema per a tots
Els cinemes de barri comptaven amb un públic bastant fidel. Colles de joves i adolescents, parelles de nuvis, famílies completes, amb els nens i els avis, algun solitari i fins i tot algun “cinèfil de barri”. Era el lloc ideal per a passar la tarda amb els amics menjant pipes – sense fer el menor cas al cartell que prohibia menjar-les-, cacauets i llaminadures sense que la teva mare et cridés l’atenció. Als més grans fins els donava temps fer una becaina. I a les joves parelles, la seva foscor i intimitat especialment a les últimes files, els van facilitar els primers petons d’adolescents i, si hi havia sort, alguna coseta més.
De vaquers, de romans, de riure, de por,…
El criteri per a aquesta doble programació no sempre era molt lògic, però procuraven “tirar” pel·lícules de diferents tipus per acontentar a tan variat públic. Els cartells anunciadors i una selecció de fotogrames impresos en cartó rígid, col·locats en vitrines en l’entrada, aportaven informació suficient a mode de ganxo per a convèncer-te a passar per taquilla a veure “una de vaquers, o de romans, o de riure, o de por, o de guerra, o de policies i lladres, o de marcians”. Perquè això del terme “gènere” era per als escassos cinèfils entesos.
I va arribar el videoclub
Gairebé tot té la seva fi, i els cinemes de sessió contínua van anar apagant-se a poc a poc, quedant-se sense públic, desapareixent a mesura que l’oci es traslladava a l’interior de les llars, primer amb la tele, després amb el videoclub i, finalment, amb internet.
