Carmen Amaya segueix ballant
Més enllà del que avui dia és l’Hospital del Mar, començaven els sorrals de terra i runes del Somorrostro, on els emigrants i els gitanos van anar aixecant les barraques amb taulons que portava l’onatge, maons recuperats de l’abocador i un ciment d’incertesa. Davant tenien el mar i els seus temporals que, de vegades, els arrabassava tot i se’l emportava al fons del mar, i les guitarres acabaven nedant amb els pops i les sardines. Per a l’aigua de boca es venien fins a la Barceloneta i omplien garrafes d’una canella que hi havia a l’altra banda de la platja.
En una d’aquelles barraques del Somorrostro hi vivia la família Amaya. Al pare li deien el Xinès, i era guitarrista que es batejava a la nit tots els locals de la part baixa de la Rambla per portar alguna cosa a casa que no fos fred. En aquella casa hi havia poc olla però molta música i molts palmells. Dels set fills, de seguida es va veure que la petita Carmen tenia una hèlix d’avió a les cames. Ballava descalça sobre els vidres trencats amb tanta cremor que els convertia en diamants.
“Dels set fills, de seguida es va veure que la petita Carmen tenia una hèlix d’avió a les cames. Ballava descalça sobre els vidres trencats amb tanta cremor que els convertia en diamants.”
Des dels quatre anys, acompanyava el seu pare pels tuguris perquè aquests peus seus que es movien sobre el tablao amb una ràbia de segles de pobresa moguessin les butxaques dels paios. No havia anat a cap escola de ball, anys després explicaria que va aprendre aquest moviment seu una mica salvatge de tant mirar al mar quan es posava brau. Quan ballava la “zambra”, -descalça, amb la camisa arremangada lligada al melic i la faldilla llarga volada- brollava a través de la seva cal·ligrafia de gestos una cultura musulmana mil·lenària.
De seguida la van fitxar per ballar al Paral·lel i aviat Barcelona se li va quedar petita. Li va capgirar Espanya i de seguida va fer caure París amb el seu taloneig, que de tan enèrgicament que va ballar van haver de tornar a estrènyer les femelles de la Torre Eiffel. Va creuar el toll zapateando sobre l’Atlàntic i va conquistar Buenos Aires i d’aquí cap amunt totes les Amèriques. El 1941 fins al president dels Estats Units, Roosevelt, li va enviar un avió privat perquè ballés per a ell, i mai la va oblidar.
Carmen Amaya era seriosa, reia poc, perquè els veritables artistes no riuen, saben que fracassaran sempre, que hi ha alguna cosa que mai no s’assoleix, que el peix diví sempre s’esmuny entre els dits. Però els peus amb les sabates de claus reien per ella.
Potser ballava tan ràpid perquè sabia que la malaltia correria més que les cames. Tenia 41 anys i ja feia temps que no es trobava bé. El foc se li anava apagant. Però aquell any 1959, quatre anys abans de la seva mort, va tenir la satisfacció d’assistir a la inauguració d’una font en honor seu on molts anys enrere hi havia aquell broc de la Barceloneta on venia a buscar aigua. El capellà, perquè en aquells temps els capellans estaven a missa i repicant, va posar el crit al cel dels cristians perquè els angelots rodanxons de l’escultura, dos amb guitarra i tres ballant amb felicitat, estaven nus. Però Carmen Amaya encara va tenir energia per aturar els peus al mossèn i li va respondre que els àngels anaven despullats perquè així els va fer Déu. Flamenca fins al final.
La font de la Carmen Amaya ha viscut molts avatars. Com ella mateixa. Èpoques d’abandó en què ningú no la reparava durant mesos o anys després de l’atac de vàndals que la rebentaven fins a fer-la miques sense saber qui era ella ni qui eren ells mateixos. M’apropo fins a la font un matí d’hivern en què plugim i el barri està estranyament silenciós. Només han vingut a beure els coloms grisos, que són ocells pobres. Si passes per davant amb pressa només veus una font. Si t’atures a escoltar i t’asseus al tall de la pileta, passa el que és sorprenent: escoltes el ball. Brota aigua de les tres canelles i el repiqueteig de l’aigua contra la pedra és el zapateado de Carmen Amaya. Ella és a l’aigua de la font.
