Treballava al carrer Almirall Churruca de La Barceloneta com a conductor en una botiga de lloguer de tricicles que regentava un policia Nacional que es deia Alfredo Arias. Allà es treia un sou que li permetia desenvolupar la seva principal passió, la boxa. Des de molt jove entrenava en un gimnàs del carrer Joaquim Costa. Conegut i respectat pel veïnat, es movia pel Raval com un campió que hagués guanyat mil trofeus per a la seva comunitat.
Als 20 anys, la boxa era la seva vida, de 30 combats només en va perdre 2. Es deia Andrés Copena, però tothom el sobrenomenava el Cop, aquest era el nom pel qual el coneixerien al món de l’esport.
Campió de Catalunya dels pesos mitjans, als anys 60 va deixar la boxa degut a una lesió en un combat amb un tal Folledo, que era aspirant al títol. El Cop va sortir confiat al ring a defensar el seu cinturó de campió i ho va pagar car amb l’aspirant.
A partir d’aquest moment es va posar a treballar al gimnàs del Raval on havia entrenat des que era un nano. Formava als xavals del barri que, malgrat la seva derrota, sentien encara una certa admiració per aquella llegenda que un dia va ser l’orgull del Raval.
Els anys li van passar una factura que ell mai va creure que li arribaria, i que com és lògic es negava a pagar. La botiga dels tricicles va tancar portes, i el Cop es va quedar al carrer, sense feina. Sense amics als quals acudir, va començar a prendre consciència d’una realitat que li superava i per a la qual no estava entrenat.
El primer avís va ser quan per primera vegada li van voler cobrar per entrar a veure un combat al Gran Price. Sempre va pensar que aquell temple de la boxa, i la lluita lliure, era casa seva, tothom el coneixia i l’apreciaven, però els empleats i els directius van anar canviant, per jubilació, o acomiadats, i el Cop es va adonar que als nous no els coneixia. De res li va servir presentar-se com un excampió.
–Passa per taquilla i posa’t a la cua, o aparta’t.
Aquesta va ser l’última vegada que aniria a veure un combat al Gran Price.
Va fer diversos treballs: de camàlic al Born i al mercat central, i d’escombrariaire pels mateixos carrers pels quals 20 anys enrere es passejava orgullós saludant a tots els veïns i amics li sortien a l’encontre.
L’estocada final la va rebre quan un matí va arribar al bar on havia pres el cigaló cada dia durant tota la seva vida, i el fill de l’amo, un xaval al qual havia vist néixer, li va deixar anar a boca de canó:
–No m’ocupis la taula tot el matí, i el cigaló el pagues.
–I el teu pare, no està?
–El meu pare s’ha jubilat, ara estic jo, així que a partir d’ara ja saps el que hi ha.
Va sortir del bar, sense consumir, aquell lloc li resultava tan estrany com la gent que ocupava les taula de la terrassa, -ni tan sols entenia l’idioma en què parlaven.
-Aquella cantonada de la Rambla del Raval no era la mateixa. Va mirar al seu voltant una vegada i una altra intentant trobar un punt de referència per a poder tornar a la pensió. No ho va aconseguir, el barri que ell coneixia ja no existia, estava borrós, tot va començar a donar voltes com un carrusel. I de sobte tot va desaparèixer.
Va despertar a Pere Camps, estava en un llit amb el cos enguixat, un doctor amb uns folis a la mà li preguntava insistentment alguna cosa sobre els seus parents.
Se li havia trencat el maluc, l’havien operat, i portava 2 dies ingressat.
L’auxili social li va proporcionar, per a viure, una planta baixa compartida amb un algerià, una paga de 1600 pessetes al mes, i una cadira de rodes de la qual a penes podia tirar per a desplaçar-se.
Les lesions, els cops soferts durant la seva carrera com a boxejador, i algun accident laboral, juntament amb la mala vida: tabac, beguda, venèries… es van conjugar en aquell home vell, feble, que creia que només existia el present, i que als seus gairebé 80 anys s’aferrava al passat sense esperança de futur.
Passeja amb la seva cadira, amb prou feines, pels carrers del Raval buscant racons que portin a la seva memòria imatges d’un passat que li causa dolor i el fa plorar.
Però és precisament el sabor d’aquestes llàgrimes l’única cosa que calma la seva solitud i dona consol a la seva sòrdida existència.
No té a ningú, està sol.
