Ser més del Barri que tu és impossible.
Cinc generacions de la meva família per part de mare -a excepció dels meus besavis- que van arribar des de Penyíscola a mitjans 1800, hem nascut, viscut i treballat en aquest barri, dedicant-nos des de sempre a la pesca.
Com a bon xaval del barri, mal estudiant però amb una curiositat exagerada.
Durant la meva infància, vaig ser un nen hiperactiu, crec que encara ho soc. Sempre he sentit una gran curiositat per tot el que ocorre al meu voltant. Tinc una enorme capacitat per a aprendre, però soc incapaç de fer-ho a través de l’esforç dels professors que s’obstinen a ensenyar-me. Els meus educadors van suspendre en la seva obstinació a convertir-me en un home de profit. Pobres fracassats. Vaig acabar el batxillerat copiant, -llavors era costum entre els mes espavilats del barri- i em vaig posar a treballar al taller -se’m donaven bé els treballs manuals- i vaig començar a estudiar mestratge industrial -nocturn- a La Salle.
40 anys de forjador.
En el meu cas em va tocar seguir l’ofici patern, forjador, -Ferreria de Ribera-. El meu treball consistia a fer reparació i manteniment de tot tipus d’embarcacions: barques de pesca, embarcacions d’esbarjo, iots, treballs en mercants, consignataris, i també programes de R+D per a l’institut de Ciències de la Mar. La meva empresa es deia “Forner Oceànic”.
Al marge dels treballs que em proporcionaven el manteniment, realitzava altres activitats lligades al meu ofici que, si bé no em produïen beneficis, satisfeien les meves ànsies artístiques, i em permetien donar curs a la meva creativitat.
L’escultura en ferro va ser el meu primer pas, vaig aprendre l’art de la forja de la mà de Juan Cortes Trijero, gitano, pescador andalús de Castell de Ferro, que va treballar al taller durant 20 anys tots els matins combinant-lo amb la pesca nocturna de cèrcol. Una persona inoblidable per a mi. Família de “quincalleros” gitanos -Quinquis-. D’ell vaig aprendre a forjar el ferro i a respectar al col·lectiu. Era analfabet però un pou de saviesa. Em va demostrar a través de mil refranys, que “Intel·lectual” no és sinònim d’“intel·ligent”.
Sempre amb inquietuds creatives.
Com t’he comentat -sempre combinant-ho amb el meu treball- vaig començar amb les escultures en ferro, més tard em vaig construir un veler de fibra de vidre de 8 metres d’eslora. Vaig trigar 2 anys i durant 3 anys vaig navegar amb ell, després el vaig vendre.
El 1990 l’Ajuntament em va expropiar el taller per a construir una plaça i em vaig posar a treballar a El Far. Dirigia la secció de metal·lúrgia ensenyant a xavals d’entre 16 i 22 anys amb problemes d’adaptació social. Al principi va ser dur, però a poc a poc va resultar molt gratificant. Allí vaig aprendre molt de sobre la condició humana i la injustícia social. També vaig descobrir que la meva incapacitat d’aprendre la superava amb escreix la meva habilitat per a ensenyar.
Escriptor i fotògraf.
Des de sempre vaig ser aficionat als relats i a la fotografia. Les meves activitats professionals, sempre dins del port, em permetien fer reportatges sobre els treballs de les drassanes, remolcadors, pràctics, etc. En aquells dies tenia una Leica M6. El 1998 vaig realitzar una sèrie de fotografies d’un accident ocorregut al Moll de Catalunya en el qual un mercant va enfonsar diversos vaixells. Va ser la meva primera publicació a la premsa, sent portada a El País, La Vanguardia, i El Periódico. Vaig entrar en el món del fotoperiodisme per la porta gran.
A partir d’aquest moment, empès per la vanitat, la fotografia es va convertir en una de les meves prioritats. Vaig muntar un estudi davant de la Plaça del Mar, i un petit laboratori de revelat en blanc i negre.
La meva afició d’escriure relats ve de la meva addicció a la lectura des de nen. Primer amb els còmics, després vaig fer el salt als relats novel·lats, i fins al dia d’avui no he pogut deixar-ho. Soc addicte. Llegir i escriure s’ha convertit en una obsessió contra la qual he perdut totes les batalles.
El secret és veure el que uns altres no veiem, després només has de plasmar-ho amb una foto, amb un escrit.
L’any 2000 un càncer em va incapacitar per a continuar treballant la forja, a partir de llavors em vaig dedicar només a escriure i fotografiar. Em vaig convertir en una espècie de cronista del barri. De tant en tant publicava, a El Periódico, El País o La Vanguardia, com a freelance. Vaig fer bons amics en el món de la premsa, que ho continuen sent avui dia.
Quan estàs lluitant contra la malaltia estàs limitat per a qualsevol activitat. En el meu cas, la quimioteràpia només em permetia passejar pels carrers, per la platja, també pel port, i observar a les persones. Em vaig tornar curiós, i vaig aprendre a escoltar la gent i sobretot a qüestionar, a buscar respostes i trobar el mode de canviar les coses, aportant el meu gra de sorra per a ajudar a construir, entre tots, un barri millor i més just.
El 2016, per aquesta labor, em va ser concedida la medalla d’honor de la ciutat de Barcelona. Per unanimitat, tots els partits van acordar que era mereixedor d’aquest guardó. Al principi, quan m’ho van comunicar vaig pensar que es tractava d’una broma. Va ser la primera vegada en tota la meva vida en la qual vaig rebre un homenatge i va ser l’alcaldessa Ada Colau l’encarregada de penjar-me la medalla.
Tu el que ets és un pillet de barri descarat que no es conforma amb la mera observació. Goses fer volar la imaginació sobre l’observat sense demanar permís.
A vegades em prenc aquesta llibertat. És perillós fotografiar o escriure sobre la gent del barri sense demanar permís. La Barceloneta és la meva casa, la gent em coneix, i ha acceptat que soc el fotògraf del barri. Regalo moltes fotos als veïns, i cobreixo tots els actes i festes tradicionals -que no són poques-, mai cobro res, els meus veïns són els meus amics. Cada any faig un calendari de 15 pàgines gratuït que les farmàcies reparteixen entre els clients del veïnat, tothom té el seu calendari d’imatges del barri de l’any en curs. És un treball que em costa diners, i esforç, però el faig molt a gust. La gent m’ho agraeix i jo estic orgullós d’aquest reconeixement.
Tens nombroses portades de premsa en les quals mostres en què s’ha convertit el barri. És més denúncia o nostàlgia?
No pot ser nostàlgia, no penso en el passat. Després de passar dues vegades pel càncer, dos infarts i un ictus, només em preocupa el present, el visc rabiosament dia a dia i, com comprendràs, ni em plantejo el futur.
Sempre compromès amb el teu entorn, amb la teva gent.
A mort amb els meus veïns fins on faci falta. La Barceloneta des de fa anys està en lluita per la seva supervivència. Tots aquí tenim un objectiu comú: conservar el respecte que ens hem guanyat durant tots aquests anys de suor i lluita contra les injustícies i el menyspreu per part de les institucions.
Va haver-hi un temps en el qual la ciutat ens mirava amb menyspreu. La fama de barri vell, violent, perillós, brut, sorollós, habitat per mala gent ens mantenia aïllats de la gran Barcelona. Aquesta mala fama ens va afavorir. Durant anys ens van deixar tranquils. Avui tothom té els ulls posats en aquest racó d’una ciutat que acaba de descobrir el mar, el bon menjar i l’amabilitat de les seves gents. És un barri per a residir, i per aquest motiu està en el punt de mira dels especuladors, immobiliàries i fatxendes progres, famolencs d’afecte, -sobretot estrangers- als quals no els importa pagar lloguers desorbitats per a residir aquí.
A aquest pas deixarà de ser el teu barri.
La Barceloneta sempre serà el meu barri, la porto dins igual que tots els veïns nascuts aquí, i també els que han anat arribant de tot arreu del món i s’han integrat en aquest petit univers de carrers estrets entre el port i la platja. Un barri que es va guanyar el sobrenom de L’Òstia per motius que tots li reconeixem. No hi ha dubte que la Barceloneta ha canviat, també les seves gents -immigrants tots-. En els seus 270 anys d’existència no ha parat d’evolucionar. A molts ens molesten aquests canvis, a uns altres no tant, però queda clar que la ciutat avança cap a un futur en el qual no tindrem cabuda si ens quedem enrere.
Doncs caldrà avançar.
La Barceloneta és un Barri que enamora. Els nadius, per descomptat, defensaríem el nostre barri amb la vida si fos necessari. Però què té aquest barri que fa que els visitants se sentin atrets per aquesta petita parcel·la conquistada al mar? Tal vegada troben aquí el que en el seu lloc de procedència s’ha perdut. Valors com la solidaritat veïnal, estar pendents dels problemes de la teva comunitat, la comunicació. Aquí encara pots asseure’t a la terrassa d’un bar i acabar compartint conversa amb les taules adjacents com si et coneguessin de tota la vida. És una sensació que mai estaràs sol i que, amb el temps, en referir-se a tu diran “és del barri”, no importa la procedència, l’idioma, ni el poder adquisitiu. Així és aquest barri.
Com va dir Francisco Umbral, vols parlar del teu llibre?
El 2011 vaig començar a escriure un llibre sobre la història del meu barri, la Barceloneta. Parlo de la seva trajectòria, la dels seus habitants, caràcter, procedència, costums, històries entranyables, anècdotes, successos rellevants, i personatges eterns que perduren en la nostra memòria. El 2013 el vaig publicar i va ser un gran èxit. Vaig fer 4 edicions, el van vendre a la llibreria Negra i Criminal de la Montse i en Paco Camarasa -que em van animar a la seva publicació- i també a La Garba.
No vaig permetre que es vengués fora del barri malgrat les comandes que em feien altres llibreries de Barcelona. Eren històries nostres, i sempre he cregut que no li importen a ningú mes. Només la gent de L’Òstia pot entendre-les. Haig de dir que l’escriptura del meu llibre em va donar moments de felicitat que no s’han repetit des de la seva publicació. El llibre és una recopilació d’històries carregades d’ironia que els nadius coneixen per haver-les viscut i als visitants els costarà creure que no són ciència-ficció.
I el teu volgut Diari de la Barceloneta.
Uns anys abans havia contactat amb l’Ester Marín, propietària del Diari de la Barceloneta, li vaig oferir la meva col·laboració i va acceptar encantada. El Diari era una publicació mensual de les notícies més rellevants esdevingudes al nostre barri. Durant uns anys vaig gaudir publicant fotografies, articles d’opinió i notícies. L’Ester era una persona compromesa amb la labor d’informar els veïns. Però el Diari de la Barceloneta tenia un defecte molt gran: que la seva directora, malgrat els meus consells, es va negar a corregir. Era un diari imparcial, que no es deixava influenciar, i menys fins i tot pressionar per ningú, i això a la premsa es paga car. Després de 20 anys de publicacions mensuals ininterrompudes, el Diari de la Barceloneta va desaparèixer a causa de les maquinacions dels poders tàctics del nostre barri en conxorxa amb algunes plataformes veïnals.
Un missatge.
Li dic als veïns d’aquest barri meravellós que la Barceloneta no sols és un barri, és “una idea” i les idees no es poden matar. Seguirà aquí d’avui en 100 anys. I com som un barri mariner, en lloc d’un missatge, llançarem un avís per a navegants: incívics pisos turístics especuladors, La Barceloneta no està en venda.
Així que bon vent i barca nova.
