Com cada any, per la Festa Ma- jor, sortirà el canó pels carrers de la nostra barriada, disparant caramels i fent que els nanos cridin el famós: “senyor rector volem el canó”. I com marca la tradició, serà portat per un personatge, vestit de general francès, que respon pel nom de general Lagarto i que aixecarà el sabre i cridarà: “foc!”, donant pas al famós estrident de la ca- nonada. Una tradició única a la ciutat i que moltes generacions de barcelonetins han fet seva. Però quina història té aquesta tradició tan nostra?
Entre el veïnat, sempre s’han explicat diferents teories, cada una més estrambòtica que l’an- terior: que havia sigut trobat en un vaixell pirata enfonsat al Port, que es va confiscar a alguna tropa napoleònica de la Guerra del Francès o que era un canó abandonat, borbònic, de la guerra de Successió. Sols ens hem d’acostar al canó per veure que cap teoria és certa i que la seva utilitat sempre ha estat lú- dica. És a dir, el nostre canó no ha anat mai a la guerra.
I com sempre passa, la veritat, moltes vegades, supera la ficció. La veritable història estava cansat d’explicar-la el nostre en- tranyable veí Salvador Miquel, amant de la història i la cultura, que va recopilar, entre altres coses, relats, personatges, tra- dicions i costums de la nostra barriada. Ell recordava que la paternitat d’aquest element té nom i cognom: Pancraç Farrell i el seu amic Macari. Farrell, be- savi del Pep Parer, fotògraf i veí de la Barceloneta, era propieta- ri del famós restaurant Farrell, ben aviat conegut per Can Tipa, sobrenom pel qual se’l coneixia, al Passeig Nacional i que va fun- dar el 1886.
Pancraç Farrell
El Tipa i el Macari, van pensar, amants com eren de la gresca i les bromes, quina fer de nova per fer-la ben grossa. No se’ls en va ocórrer res més sorollós que encarregar la construcció d’un canó pirotècnic per des- pertar els veïns a les vuit del matí, el dia 29 de setembre de 1915, Sant Miquel, Festa Major de la Barceloneta. Dit i fet, un cop aconseguit el canó, van contractar un personatge aficionat a les begudes espiri- tuoses, i, per quatre rals, el van vestir de general francès, que va acompanyar al canó cridant a ple pulmó: foc!, alhora que aixecava una espasa. La canalla al principi es va espantar, però de seguida es van afegir a la festa, tirant-se per terra fent- se els morts, cada vegada que el general disparava el canó. No fa falta dir que tot el barri es va despertar amb un gran en- surt, produint moltes queixes dels veïns a la comissió de Festes, la qual es va desentendre d’aquest fet. Van acabar tots al cuartelillo i el canó requisat a la rectoria.
Però la cosa no va acabar aquí, i l’any seguent, el 1916, per la Festa Major, tota la canalla de la Barceloneta, a la qual li havia agradat molt la iniciativa canonera, va anar a demanar el canó davant de la rectoria, que era on estava requisat tot cridant: senyor rector, volem el canó!.
Com no els feien cas, en procesó, van anar a queixar-se al Governador Civil, que, veient l’entosudiment d’aquella canalla, va ordenar al senyor rector que tragués el canó, iniciant la tradició fins els nostres dies.
Per últim, fer menció, dels diferents veïns que han tingut ’honor de portar tant valuosa artilleria com, van ser el Paco i el seu fill Juan i anteriorment el Chato i el Frasquito. Però no som els únics; a Catalunya existeixen cinc canons pirotècnics que també surten per les festes majors del seu poble, com son Reus o a Roses.
Reportatge: Isabel Centeno.
