No paràvem de dir aquesta frase des de l’aigua, amb el cap a fora i sacsejant la mà dreta en l’aire, amb els moviments d’un porter de waterpolo.
Els visitants barcelonins i els estrangers es quedaven parats veient aquells marrecs amb prou feines de deu anys que eren capaços de recollir del fons les monedes de deu cèntims que els llançaven a les aigües tèrboles del port. Ells s’ho pensaven, que les collíem del fons, però en realitat el que fèiem era pescar-les just quan travessaven l’aigua i aleshores ens submergíem un parell de metres amb la moneda a la mà per reaparèixer tot seguit i ensenyar-la a aquella colla d’hipòcrites, que, lluny de fer caritat, el que els movia era la morbosa possibilitat que algun d’aquells vailets “miserables” s’ofegués, ni que fos per poder-ho explicar a les seves ensopides tertúlies de gent rica, o davant de la dona i els fills, incrèduls davant un relat que ell s’esforçaria a fer tan dramàtic com els de les pel·lícules d’en Buñuel (un altre personatge distingit que segur que al seu dia també devia llançar els deu pèmpins a les aigües del port).
La Florinda s’esperava dreta al moll amb alguns nanos que els espantava més el fred i s’estimaven més saltar quan llancessin la moneda, per fer-ho, de passada, més espectacular. La turistalla i els bledes barcelonins miraven de llançar-la cada vegada més lluny per fer-nos-ho més difícil, però nosaltres érem molts i ens podíem obrir en forma de ventall, de manera que abastàvem força espai. A la Florinda n’hi tiraven moltes perquè sabien que era una nena, duia uns calçotets (de son germà, suposo) i es tapava amb una tovallola que deixava caure al moment de saltar, per a satisfacció dels caritatius pedòfils, que per quatre rals podien gaudir d’un espectacle que en altres circumstàncies els hauria costat molt més car.
Després d’un matí en remull podíem arribar a recollir una pesseta cada un, encara que la Florinda se’n feia el doble. Solíem capbussar-nos al Moll de Llevant, just entre la torre del telefèric (que en aquella època estava tancada) i l’avarador. L’espectacle s’acabava quan ens atipàvem de glopejar aigua bruta o afluixava la generositat dels donants i només quedaven els fotògrafs, que no tiraven ni cinc perquè segurament els feien més falta que a nosaltres i esperaven que un reportatge fotogràfic com aquell algun dia es convertís en un arxiu històric i n’hi poguessin treure un bon pessic.
*Estracte del llibre Cròniques de l’Òstia. Barceloneta 1949 -1992.
