Les Pudes – Les tavernes del Moll de la Riba
La Barceloneta sempre ha sigut un barri amb una gran tradició de restaurants i cases de menjar. Podem presumir de ser un referent gastronòmic dins la ciutat. Pocs anys després de la seva construcció, ja hi havien instal·lades fondes, cafès, becos, posades i tavernes, sent les més conegudes les que hi havia al Moll de la Riba. Són les anomenades Pudes.
On avui dia s’estén el Port Vell, va alçar-se, al segle XIX, el Moll de la Riba, un passeig format per un desembarcador, no gaire ample, conegut com “el Rebaix” i un contramoll amb una vuitantena de magatzems, de no molta capacitat, que servien, en un principi, per guardar mercaderies. A dalt d’aquest contramoll, que se’n pujava per sis escales, s’estenia una llarga andana la qual servia tant per passejar com per estibar aquells gèneres que podien estar a la intempèrie. Recordem que per aquell temps, el Port de Barcelona era un dels més importants de l’estat Espanyol no sols per la seva activitat, sinó també per l’arribada de productes vinguts d’arreu del món. En aquest magatzems situats al contramoll, molt aviat es van anar habilitant oficines, despatxos de consignataris i naviliers, on guardaven els utillatges i els estris navals, i artesans, d´oficis varis, dedicats a la navegació com boters, corders, mestres d’aixa…
“Les autoritats eclesiàstiques denunciessin la baixa moral de la gent que les freqüentava”
Amb una fama dubtosa
Per l’activitat que hi havia al Port i la utilització com a zona d’oci, pels habitants de la ciutat, que sortien fora muralles a passejar, algun espavilat, debia veure l’oportunitat de fer negoci, transformant algun d’aquests magatzems en petites tavernes conegudes vulgarment com a Pudes en una època que no podem determinar ara amb
exactitud. Poca cosa queda escrita d’aquests establiments, desconeixem els seus orígens, però el que sí que sabem amb certesa és que, després de l’any 1860, van donar a la Riba un aire acolorit i picant, potser una mica massa baladrer i on els clients habituals eren mariners, pescadors, gent del baix fons i ciutadans amb ganes de noves experiències. A les hores de descans, i quan feia mal temps, les Pudes eren el refugi de la gent de mar que hi anava a beure, a menjar un mos, a jugar-se uns dinerons als daus o a les cartes. La mala fama d’aquests establiments, va fer, fins i tot, que les autoritats eclesiàstiques denunciessin la baixa moral de la gent que les freqüentava.
Estem parlant d’espais amb poca ventilació i amb un aroma fètid per la humitat i les olors del peix. Tenien dues portes d’accés, almenys una finestra i un sostre baix de volta.
El que ens crida més l’atenció d’aquest establiment és el seu nom. Alguns diuen que té el seu origen en la pudor dels menjars que s’hi coïen, bàsicament peix fregit i que molestava a la gent que es passejaven per la Riba. Uns altres veuen l’origen en les fonts d’aigua sulfurosa que desprenen una olor forta i desagradable. Puda tal com sona, no té cap sentit gramatical i els historiadors, fins ara, no hem trobat l’origen.
Puda Can Manel
A finals del segle XIX, les Pudes van haver de tancar o traslladar-se a altres llocs, a conseqüència del derrocament del Moll de la Riba, per construir els grans magatzems portuaris, que fins al 1992, van formar part del paisatge urbà. Però no totes les Pudes van desaparèixer. Una de les més famoses, que per desgràcia va tancar fa pocs anys, era la Puda Can Manel. Va ser Manel Domenech el que va obrir el local i li va donar el nom, situat en un magatzem, al Moll de la Riba, l’any 1870. En 1902, més o menys, quan el Moll va anar
avall, es va instal·lar al Passeig Nacional i al 1959 és quan es va transformar en un restaurant. El prestigiós escriptor català Josep Pla fa referència, en algun dels seus llibres, a la Puda de Can Manel, com un lloc de bon menjar i on es feien llargues cues.
Substituïdes per les cases de menjar i les tavernes
En desaparèixer les Pudes, el relleu el van prendre les cases de menjar o bars que van evolucionar cap a restaurants, com és el cas de Can Solé. Fundat el 1903 per Gregori Solé donaven a menjar als treballadors de les fàbriques i del port. Molt aviat va començar a ser molt popular i va convertir en un establiment de moda amb clients fidels a cada època, com Santiago Rusiñol i Vázquez Montalbán.
Per desgràcia, del Moll de la Riba se n’ha esborrat quasi el record, però encara queda viva, com una tradició que no s’apaga, la imatge d’un personatge molt especial. Algú va tenir el caprici, no sabem quan, de penjar a la paret forana del seu establiment el mascaró de proa d’un vaixell. Aquesta tradició va anar en augment i van ser més els establiments que decoraven les portes amb els mascarons de proa. De tots aquests mascarons exposats a la curiositat o a la riota del públic, ha arribat fins als nostres dies la figura de fusta, corcada, malmesa, bruta i negrosa, amb el nas ratat, que el boter Francesc Bonjoch va col·locar a la finestra del seu obrador, situat davant de la Font de Neptú. No sabem què representa ben
bé, però el coneixem amb el nom del Negre de la Riba.
