Des de la seva creació el 1855, va ser un referent a nivell nacional i internacional en el sector industrial. Les majoria de famílies del barri van tenir algun familiar treballant-hi. La Maquinista Terrestre i Marítima ha estat la major indústria situada a la Barceloneta.
Inicis
Cal remuntar-se a les primeres dècades del segle XIX i fer esment a aquests inicials tallers locals, protagonistes del boom de la industrialització catalana, que va convertir a Barcelona en el centre industrial d’Espanya.
Davant la necessitat de créixer per a poder assumir projectes cada vegada més ambiciosos alhora que complexos, La Societat Anònima La Maquinista va néixer el 1855 com a resultat de la fusió entre els tallers de Valentín Esparó Giralt (Valentín Esparó i Consocis), adquirits a la companyia Bonaplata el 1839, i la Societat La Barcelonina (Tous, Ascacíbar i Companyia), fundada el 1838 per Nicolás Tous Mirapeix i Celedonio Ascacíbar, als quals se’ls van unir com a principals accionistes Ramón Bonaplata, Josep M. Serra, Juan Güell Ferrer, José Antonio de Mendiguren i Nicolau Tous Soler. Tots destacats membres de la burgesia.
Segons indiquen els seus estatuts “La Maquinista té per objecte la fosa de metalls, construcció de vaixells, calderes, màquines de vapor terrestres i marítimes, locomotores per a ferrocarrils, motors hidràulics, transmissors de moviment, màquines per a filats, teixits i estampats i quantes màquines es cregués convenient”.
Va ser el 1861 quan es van construir els nous tallers en els terrenys que el 1852 havia adquirit Valentín Esparó a la Barceloneta, situats al costat del mar i contigus als tallers de maquinària dels germans Alexander i als banys d’Antonio Valls. Les instal·lacions tenien una superfície total de 17.500 m².
El valor d’aquests tallers es va xifrar en 1.600.000 rals de billó. Un ral de billó era l’equivalent a 25 pessetes. O cosa que és el mateix, 1 euro serien 664 rals de billó. Seguint la conversió, la valoració de La Maquinista va ser de 2.409 € dels d’avui… però de fa 170 anys!
Desenvolupament industrial
L’auge ferroviari i industrial de l’època va catapultar la producció de la recentment creada empresa. En aquesta època, la societat encara mantenia els tallers del carrer Tallers i del carrer Sant Pau, però la producció del nou taller de la Barceloneta els va deixar ràpidament obsolets i amb una producció residual, fins al seu tancament el 1862.
En paral·lel a les comandes per al sector ferroviari i industrial en general, es van iniciar els primers treballs nàutics. Inicialment de reparació i més endavant de construcció de vapors, rambleres i tot tipus d’embarcacions cada vegada de major envergadura. El que va obligar a construir el seu propi varador, inaugurat el 3 de juny de 1864. Amb ell i coordinant-se amb tallers ja existents a la zona, com els Tallers Vulcano, podia assumir ambiciosos projectes navals.
A la fabricació de maquinària se li va sumar la demanda d’obra civil, especialment ponts per a la creixent xarxa ferroviària (el 1884 hi havia a Espanya 70 línies fèrries que sumaven 8,266 km de ferrocarril) i també edificacions com mercats, destacant la construcció i instal·lació del Mercat Central del Born el 1875.
Projecció internacional
La Maquinista era exemple de progrés i orgull d’un país que iniciava un procés d’industrialització del qual Barcelona era protagonista. Amb presència a les Exposicions Universals de Barcelona de 1877 i París de 1889, La Maquinista va començar a rebre encàrrecs també d’altres països europeus. Aquest augment de demanda va obligar a l’ampliació de tallers i a una contínua renovació de maquinària i instal·lacions.
Cal esmentar alguns encàrrecs singulars i, per descomptat, innovadors per a l’època, com l’espectacular bastimentada de ferro per a aixecar l’Estàtua de Colón, o un nou ascensor accionat hidràulicament. Eren projectes puntuals que es combinaven amb encàrrecs recurrents i de major dimensió com els de la Marina espanyola. En aquella època, la demanda del sector nàutic va superar per primera vegada a la del sector ferroviari.
Segle XX
Com sol ocórrer, els moviments polítics sempre juguen un paper determinant en l’economia. La Maquinista va tenir etapes en les quals aranzels, tractats comercials o adjudicacions i decisions interessades van afectar positiva o negativament la seva labor. Els inicis de segle van ser bastant “moguts”.
Als vaivens polítics s’afegia el creixement del moviment obrer, amb reivindicacions, vagues i accions no sempre pacífiques de grups anarquistes. També apareix una competència nacional encapçalada per la Societat d’Alts Forns de Bilbao.
Uns encàrrecs es redueixen i altres nous sorgeixen gràcies a noves “necessitats”. El nou enllumenat de gas i elèctric, el clavegueram i altres obres civils requereixen ferro. És en aquesta època quan es desenvolupa l’Eixample barceloní.
Més bones notícies! La Maquinista signa, primer, un acord amb la Companyia de Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i Alacant i, després, també amb la Companyia de Camins de Ferro del Nord per a cobrir tota la producció de locomotores. La companyia es posicionava com un especialista a gran escala en aquest sector, la qual cosa li garantia una entrada contínua de treball, l’interès d’inversors i la consegüent ampliació de capital. En una Europa sortint de la I Guerra Mundial, aquesta renovada i pròspera Maquinista troba un mercat necessitat dels seus serveis.
Un exemple d’aquesta capacitat va ser la fabricació de la ”1.400”, una innovadora locomotora de grans dimensions, alta potència, modern disseny i reduït consum, fabricada en sèrie per a demandes de desenes d’unitats.
Els tallers de Sant Andreu
Les instal·lacions de la Barceloneta s’amplien per a cobrir tota la producció i el 1920, a més, es construeixen uns tallers a Sant Andreu sobre una superfície inicial de gairebé 10.000 m².
En aquesta època sorgeixen els primers “ferrocarrils subterranis”, el Metro que coneixem nosaltres. Una nova i productiva demanda a cobrir per l’empresa considerada ja a nivell internacional com el gran especialista en la fabricació de locomotores. Encàrrecs com el realitzat pel Govern el 1926 (250 locomotores, 9.000 furgons i 300 cotxes, més un pla d’obres públiques pressupostat en més de 3.500 milions de pessetes de l’època) permet redoblar la producció i ampliar notablement la plantilla. El 1927 La Maquinista va aconseguir el seu punt màxim de producció, mai després superat. Sumant-se als encàrrecs habituals, van sorgir d’altres puntuals, com els destinats a les obres per a l’Exposició Internacional de 1929, entre els quals trobem l’Estació de França.
Temps convulsos
Encara que se seguia amb una producció acceptable, la Segona República va ser una etapa complicada, amb nombrosos conflictes laborals i vagues que no van ajudar a un sector industrial al qual se li auguraven mals temps. La situació va obligar a recórrer a l’acomiadament d’obrers i a les jubilacions anticipades.
Lògicament, l’etapa de la Guerra Civil (1936 a 1939) no va anar molt millor. A la primera fase del conflicte, La Maquinista va ser declarada “indústria de guerra”, depenent del Comitè d’Indústries de Guerra del bàndol republicà, sent intervinguda i col·lectivitzada per la Generalitat. Amb la victòria de Franco, s’acorda “reiterar l’adhesió de La Maquinista al Moviment Nacional i al Govern del Generalíssim, fixar el seu domicili social a Sevilla i no reconèixer cap validesa als acords presos pels consells d’obrers” de l’etapa republicana.
Amb el nou règim, La Maquinista reprèn la seva activitat per a, com va dir la premsa de l’època, “participar en la noble labor de la reconstrucció d’Espanya”. Conscients de la importància de l’empresa en el desenvolupament industrial de l’Estat, el nou Consell d’Administració decideix acontentar els empleats amb incentius, pensions i ajudes, també per als familiars d’obrers morts en la contesa.
Després de la contesa, reconstruir Barcelona, entre altres localitats, va ser tasca prioritària que requeria la participació de La Maquinista, tant per a rehabilitar com per a construir nous edificis, urbanitzacions, canalitzacions i instal·lacions de tota mena.
Auge del sector tèxtil
S’obre una nova línia de fabricació molt interessant però molt diferent de les habituals fins a la data. La fabricació de maquinària tèxtil poc tenia a veure amb la producció destinada al sector ferroviari, naval o urbanístic. Per a poder cobrir aquesta demanda es va optar per adquirir un taller de Manresa amb contrastada experiència denominat Maquinària Industrial S.A.
Aquest lent però progressiu auge industrial a Espanya coincideix amb l’explosió de la II Guerra Mundial a Europa. Es dona una lògica falta de demanda internacional però també una escassetat i encariment de les matèries primeres.
La fi de la Guerra porta un nou escenari mundial. Espanya s’integra en el sistema militar occidental i, entre altres, se signa un acord econòmic i comercial amb els Estats Units que afavoreix la indústria i, especialment, a la Maquinista.
El 24 de maig de 1947 Franco visita La Maquinista, aprofitant la commemoració del centenari del primer ferrocarril Barcelona-Mataró el 1848.
En aquests temps apareix una nova demanda: les turbines i motors elèctrics i dièsel utilitzats en les preses que regularment es van construir.
Boom urbanístic
També van ser temps de desenvolupament urbanístic. Les ciutats creixien i urgia construir habitatge. El Ministeri d’Obres Públiques va accelerar la realització de millores urbanístiques i la construcció de grans complexos d’habitatges. Lògicament, La Maquinista va ser un proveïdor clau en aquest enlairament de la construcció.
El 1941 neix la Renfe (Xarxa Nacional de Ferrocarrils Espanyols), entitat creada per a nacionalitzar els ferrocarrils, que lògicament es va convertir en un dels principals clients de l’empresa especialitzada en el sector. En aquests anys també va créixer notablement la demanda naval, tant mercant com de guerra.
Empresa centenària
En els anys 50, el barri s’havia convertit en una espècie de hub industrial en el qual coincidien, entre altres, La Maquinista, els Talleres Nuevo Vulcano i les Drassanes Cardona. Tots ells pioners i sinònims de modernitat, que van donar feina a gran part de les famílies locals.
El centenari de La Maquinista es va celebrar l’octubre de 1955 amb un extens programa d’actes, tant en els tallers de la Barceloneta com en els de Sant Andreu. Entre altres: discurs del llavors president de la companyia, Félix Escadas, missa a Santa Maria del Mar, acte d’homenatge a tots els presidents i directors de la història de l’empresa, recepció a l’Ajuntament, a la Diputació i al Monestir de Montserrat, festivals musicals tant al Palau de la Música com a Montserrat, visita del Ministre d’Indústria i, en dies posteriors, del llavors príncep Joan Carles de Borbó.
El 1956 la companyia és declarada “empresa d’interès nacional”. En teoria una espècie de garantia oficial però també una certa pèrdua d’autonomia. Van ser anys en què l’economia nacional vivia una fase expansiva, amb gran demanda en la construcció, pública i privada, i en la resta de sectors industrials en els quals estava present la companyia, incrementant alhora la producció dels cada vegada més demandats motors dièsel.
Tancament dels tallers de la Barceloneta
Progressivament, la producció es va anar passant als tallers de Sant Andreu, que s’havien construït el 1917. Les seves instal·lacions eren més modernes, la seva extensió de més de 100.000 m² els va permetre ampliar superfície sense els condicionants de la Barceloneta, envoltada d’edificis i de mar. Ràpidament va aconseguir una plantilla de 3.000 treballadors mentre que a la factoria del barri es tancaven seccions i es retallaven torns.
Finalment, el 1965 els tallers de la Barceloneta van ser desmantellats i es van mantenir com a magatzem fins al seu enderrocament definitiu el 1979. Els terrenys es van destinar a habitatges i equipaments escolars. L’arc d’entrada de l’antiga fàbrica encara es conserva.
El 1989 La Maquinista es fusionava amb Macosa, donant lloc a la creació de Mediterrània d’Indústries del Ferrocarril, S.A. (MEINFESA), sent adquirida per la multinacional francesa Alstom.
Cap a 1993, els tallers de Sant Andreu de Palomar van ser desmantellats, també traslladant-se a les instal·lacions construïdes entre els municipis de Santa Perpètua de Mogoda i Mollet del Vallès.
