El que pot passar quan toques el que no toca
En el restaurant Can Solé, en aquells anys estava a peu de cuina Ramon Homs, que havia vingut d’estudiar hostaleria a Suïssa i es va portar algunes idees i una senyora rossa, Brigitte, amb la qual anava a compartir la vida sencera. Com era fill de la Barceloneta sabia que al peix fresc quantes menys disfresses li posis, millor. I allí anava una clientela on hi havia empresaris i executius, però també molts artistes i gent de la faràndula de primera línia. Es posaven tebis amb les sipietas al forn, les gambes o el estofat de vedella des de Manuel Vázquez Montalbán a Joan Miró, Joan Manuel Serrat o Sara Montiel.
El que va passar aquella nit m’ho ha explicat fil per randa la meva garganta profunda. El meu informant, al seu despatx en el bar Moll del Rebaix, em va explicar que en Can Solé un dimecres a la nit que se’ls va acabar el pa, de l’obrador del forn del Escursell van enviar amb uns pans de pagés a un que anomenaven el Trifulca. El Trifulca no tenia mal fons, si eres capaç de trobar-s’ho. Tenia els dits fins, que amb la mateixa facilitat que estirava la massa de pa per a fer les barres, obria el pany d’un cotxe i trincaba el radiocasset. El Trifulca estava d’aquella molt entastat amb el flamenc i a tothom li deia que quan tingués diners s’anava a comprar una guitarra, aprendria a tocar i marxaria de gira pel Japó amb el quadre de Camarón.
Va entrar en Ca Solé per la porta lateral del carrer Sant Elm i en deixar els pans en la cuina es va adonar que en la taula rodona, la més propera als fogons, hi havia un parell de clients molt concentrats en uns escamarlans. Darrere de la cadira tenien recolzada a terra una guitarra en el seu estoig nou de trinca! Sense que ningú s’adonés, va sortir per la porta amb la guitarra a la mà.
En doblegar la cantonada gairebé es dona de morros amb un policia que estava rondant, però li va dir “Buenas noches” i va tirar pel dret. A dues cantonades, ja no aguantava la curiositat per saber de quin el color era la guitarra. Va obrir l’estoig i quan va veure que era negra es va quedar blanc i va tancar de cop. Perquè era negra però no era una guitarra, sinó una metralleta.
Just va passar un veí.
-Has vist que el carrer Sant Carles està ple de polis? M’ha dit un que está a Can Solé el Comissari en Cap de la Policia Nacional de tota Espanya amb un escorta i els tenen fent voltes al carrer, ensumant l’olor el menjar i sense sopar.
Cagada i grossa, va pensar.
Havia de retornar l’artilleria abans que s’adonessin. I com? No podia entrar i dir que se li havia pegat als dits, com si fos un segell de correus perquè l’anaven a ficar a la garjola fins que les granotes parlessin llatí.
Va ser llavors que va escoltar la música. Aquella tonada que s’enganxava: “Corazón, corazon. Corazón pinturero…”
-El Bernardo!
Bernardo Cortés, el guitarrista ambulant que anava pels restaurants del barri tirant de guitarra per treure’s alguna cosa per anar fent. No li va costar convèncer-ho: cent pessetes i una cervesa amb unes braves.
Es van anar cap a Ca Solé. Bernardo amb la seva guitarra i ell al costat amb la seva “guitarra” en la funda, dient que era el palmero. Allí no s’admetia a músics de carrer, però van pregar que els deixessin només una cançó i s’anirien de seguida, i Ramón Homs, que semblava molt seriós però tenia bon cor, hi va acabar fent un senyal a un dels cambrers perquè els deixés.
Bernardo es va plantar davant de la cuina donant metralla a la guitarra, mai més ben dit. I el Trifulca li va fer un gest a unes estrangeres perquè s’aixequessin a ballar. En un moment es va armar una farra, i tan distret estava el comissari i el seu ajudant entre la rumba de Bernardo i la remenada de les guiris, que mentre estaven embadalits, va aprofitar el Trifulca per a deixar discretament la metralleta on estava.
Alleujat, com si li haguessin llevat un queixal picat, li va fer un gest a Bernardo que s’anessin. Però Brigitte es va aixecar a ballar i va dir que seguís la festa. El Trifulca va començar a cantar cançons de Peret i la cosa va acabar amb Bernardo i el Trifulca en la taula del Comissari convidats a whisky i puros.
Del forn del Escursell el van acomiadar per haver sortit a portar tres pans i tornar a la una de la matinada, però ja aniria l’endemà a explicar-li a l’amo alguna història per a fer-se perdonar. Perquè, explica el meu informant, “el Trifulca dolent no era, però sempre la liava parda”.
