Expert en oceans
Al col·legi ens havien dit que el 70% de la superfície terrestre era mar. A Viquipèdia pots descobrir que aquest 70% són alguna cosa així com 361.132.999 km² i que això equival a un volum d’1.332.000.000 de km3 de líquid. Ara, Josep Lluís Pelegrí ens deixa molt clar que, darrere d’aquestes impressionants xifres, als oceans els devem la vida. Tal com sona.
Oceans o Oceà?
Jo mateix no sabria dir quants oceans o mars hi ha. La realitat és que tots estan interconnectats i aquestes divisions són d’allò més arbitràries. A mi m’agrada dir Oceà. És més, ho concebo com el sistema circulatori d’un organisme viu. Em refereixo a l’organisme planetari del qual tots els éssers vius en formem part.
Potent plantejament.
L’aigua es la base de tota la vida i pràcticament tota l’aigua està als oceans. Nosaltres, en el fons, som Oceà. Aquest és un missatge que ens interconnecta amb la naturalesa i alhora ens interconnecta entre nosaltres, els éssers humans.
L’aigua és “només” H2O.
L’aigua és el medi físic, però aquest medi físic conté tanta quantitat de vida que la converteix en un organisme d’allò més complex. El 95% de l’activitat metabòlica de la Terra està als oceans. Aquesta és la gran dada.
El nostre clima el marca l’oceà.
Els oceans són el regulador climàtic de la Terra. Són el regulador de calor més gran del planeta. Absorbeixen el 90% de l’excés de temperatura causat pel canvi climàtic, sent també un embornal de carboni molt eficient, perquè absorbeixen més del 30% de les emissions de CO2 generades per l’home.
Es pot dir que els devem la vida.
Sense ells no hi hauria vida. A més de regular el clima, produeixen el 50% de l’oxigen que respirem.
Aquest clima que nosaltres estem alterant.
L’home està trencant aquesta autoregulació a l’introduir un element extern com són els gasos amb efecte d’hivernacle, produïts pels combustibles fòssils. Part de la radiació que emet la Terra és atrapada per l’atmòsfera i retorna a la Terra, reescalfant-la. L’increment dels gasos hivernacle fa que aquest retorn cada cop sigui més gran.
Perquè si els oceans són el 70% de la superfície terrestre, el 70% d’aquestes radiacions rebotades aniran a parar al mar.
Per fortuna, l’Oceà absorbeix la majoria d’aquest excés de temperatura. Dic afortunadament perquè l’Oceà, amb els seus aproximadament 3.700 m de profunditat mitjana, amb prou feines s’escalfa 0,5º. Amb prou feines s’ha escalfat 0,1 °C des de l’època industrial. La superfície dels oceans sí que s’ha escalfat més, en 1,0 °C, però molt menys que la superfície de les zones terrestres, 2,0 °C.
No ens confiem.
Per descomptat, cal reduir aquest escalfament que produïm, perquè els seus efectes són tots negatius. La mitjana de l’escalfament de tota la superfície del planeta és d’1,3 °C des de l’època preindustrial, i no s’atura. Les zones que més s’han escalfat són les altes latituds. Europa per exemple s’ha escalfat 2,5 °C.
Però el nivell del mar puja.
Entre 3 i 4 mm a l’any. Són dos els causants: el desglaç polar i aquest escalfament que fa que l’aigua es dilati, s’expandeixi més.
El 2024 Barcelona va ser la seu de la Conferència del Decenni dels Oceans organitzada per la UNESCO. De què tracta?
A finals del segle XX les Nacions Unides van començar a promocionar la idea del desenvolupament sostenible. Es van adonar que no és possible separar la qüestió social de la naturalesa. Si vols una vida social digna, sense desigualtats i minimitzant la pobresa, has de tenir una naturalesa respectada i que estigui en harmonia amb la gent. Així, el 2009 les Nacions Unides van llançar una declaració d’harmonia amb la naturalesa (Harmony with Nature) i el 2015 van promulgar el desenvolupament sostenible, amb un conjunt d’objectius i eines per a aconseguir-los. El 2030 es comprovaran en profunditat els resultats.
Bones intencions. Satisfactoris resultats?
Es treballa per a això. Després de la dècada de la pobresa, la dècada de l’aigua, de la naturalesa, ara estem en la dècada dels oceans. En concret, la dècada de la ciència oceànica per al desenvolupament sostenible. Un concepte molt potent en el qual molts treballem i estem compromesos.
La ciència no sempre evoluciona a favor de l’home.
La ciència és preciosa. Fer ciència és apassionant. La ciència ens permet aconseguir metes que ens fan evolucionar, però el més important és que aquesta ciència ens ajudi a aconseguir un desenvolupament sostenible per a la societat. Ciència amb un impacte social positiu per a tots, sense excepcions.
La platja de la Barceloneta té una aigua cristal·lina. Qui l’ha vist i qui la veu.
S’ha treballat molt per a aconseguir la qualitat de l’aigua actual. L’administració, en aquest sentit, ha fet un excel·lent treball. Les nostres platges en general gaudeixen de bona salut.
Doncs ara que arriba l’estiu, ens alegra sentir aquesta afirmació en la veu d’un expert.
L’oceà combina prou bé amb la música i la lectura
Oceanògraf, estudiós de la circulació oceànica, els ecosistemes marins i el canvi climàtic, amb una visió holística planetària. Va treballar vuit anys en la indústria i onze com a professor universitari, i des del 2003 és investigador del CSIC a l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona. Degà de Ciències del Mar de la Universitat de Las Palmas (1998-2002), coordinador espanyol de Ciències de la Terra (2006-2010), director de l’Institut de Ciències del Mar (2018-2022) i coordinador del programa Ciutats Oceàniques de la UNESCO (2021-2023). Ha coordinat nombrosos projectes de recerca i activitats formatives, ha dirigit 21 tesis de doctorat, ha publicat més de 150 articles científics i uns 50 assajos, i ha editat 7 llibres.
Dens currículum. Ens ho explica?
Soc físic de formació, tinc dos màsters en oceanografia i en oceanografia física i un doctorat en oceanografia.
Vaig començar estudiant física perquè pensava que m’ajudaria a entendre millor el món en el qual estava. I d’alguna manera, entendre millor el món és entendre’s millor un mateix. De fet, dubtava entre estudiar física o filosofia. També em temptava estudiar temes forestals, per la meva passió per la naturalesa.
El seu mar no es trobava en un laboratori de física.
A vegades alguns aspectes dels estudis de física em semblaven una miqueta abstractes i teòrics. Jo, potser per aquesta inquietud de joventut, volia alguna cosa una mica més propera, que pogués percebre, veure. Com sempre em va agradar el mar em vaig decidir per estudiar-lo. En aquells temps no existien estudis d’oceanografia o ciències del mar. Jo, coincidint amb un dels molts destins laborals del meu pare, vaig néixer a Veneçuela. Vaig tornar-hi de jove i vaig estudiar física a la Universitat Simón Bolívar. Com ell, jo també he recorregut molt de món fins a instal·lar-me aquí.
Combinant el mar amb les teves altres passions: la lectura i la música.
M’encanta llegir. Especialment novel·la i llibres de filosofia que tractin el vessant humà i els sentiments. També soc un apassionat de la música. Toco el millor que puc la guitarra clàssica i canto en una coral. Com a individus ens angoixa la solitud i jo a la coral recupero aquesta connexió grupal d’una manera harmònica, gairebé màgica.
