Es defineix el terme identitat com el conjunt de trets propis que caracteritzen a una persona davant de la resta, a un col·lectiu o, en el cas que ens competeix, a un barri.
Els que lluïm ja canes o calbes enyorem, i fins i tot reivindiquem, una identitat de barri que per a nosaltres ha evolucionat no sempre -afirmem- a millor.
Solem autoconvèncer-nos que temps passats van ser millors. Pot ser que sí, pot ser que no. La memòria és selectiva, subjectiva i moltes vegades ens agrada que ens menteixi.
Però el cas és que la Barceloneta de la nostra joventut, posem de fa trenta anys, no és la d’ara. I la de la joventut dels nostres pares, fa seixanta, tampoc era la dels anys 80 o 90. I així podríem rebobinar generació rere generació.
Tot evoluciona. Tu, jo i, per descomptat, el barri. La qüestió és que canvis, encara que siguin nous o diferents, sumen per a bé; i quals per a no tan bé, per a malament.
En tots dos casos podem coincidir i podem discrepar. Un canvi que vegi jo positiu tu pots no veure’l tant, o al revés. Respectable. El problema és quan coincidim en els canvis l’aportació dels quals és negativa. Tots tenim algun d’aquests en ment. Perquè tots els estem patint. Aquests són els que es carreguen la identitat d’un barri, la seva essència.
Combatre’ls sempre al·leguem que és labor de les autoritats. Cert. Però nosaltres també tenim almenys una cosa a fer: no caure en la indiferència.
Aquesta humil revista pretén en el fons això: no ser indiferent. Té raó el que ens comenta que no llegeix en ella denúncies de situacions conflictives. És veritat. Com es va dir a l’editorial del primer número, el que es pretén “és donar a conèixer el nostre passat, el nostre present i el nostre futur, com una cosa positiva que va confortar, conforta i confortarà l’essència del barri.
Segons com ho miris, també és una manera de denunciar. Però sens dubte sí és una manera de, almenys, no caure en la indiferència.
