Marcel Cano Soler, Doctor en Ètica
Va néixer dues vegades, assegura, una a Narbona, què és el lloc geogràfic, i l’altra a la Barceloneta, que és on va adquirir consciència de qui és, qui són els seus i quin és el seu barri (sense deixar d’estimar una mica el Llenguadoc també!).
Amb disortografia i discalcúlia, sent un mal estudiant, no està malament arribar a ser Doctor en Filosofia i reconegut especialista en ètiques aplicades, cosa que fa molta falta en els temps que corren.
-Bon jour, Marcel.
Millor bon dia. Vaig néixer a Narbona, França, però amb menys d’un any vaig arribar a la Barceloneta. El meu pare és francès i la meva mare va néixer a la Barceloneta, com el meu avi i altres generacions de la família. Érem una família de classe treballadora, del carrer Vila Joiosa. Una família que sempre m’ha estimat. Per a mi, la millor.
– Bon dia, doncs, Marcel.
Als 15 anys, el meu món era al barri, a la platja, al club, jugàvem al Takatà i a futbol. Quan tenia 15 anys, ens vam mudar a Narbona per activitats laborals, però sempre veníem a la Barceloneta per passar les vacances, fins que als 18 vaig tornar definitivament.
-Dificultat amb llengües i idiomes, entrenament complicat…
El tema escolar de petit va ser complicat, tant és així que totes les meves notes eren com un codi binari: tot zeros i uns. Era un estudiant desastrós.
-Ho diu un docent universitari.
Perquè tingués bones notes calia que es complissin dues condicions: primer, que l’assignatura m’interessés i, segon, que el/la professor/a em caigués bé!
-Quan canvia?
A França vaig fer FP de jardineria, l’orientador de l’escola em va demanar què m’agradava i li vaig dir que la natura. Aleshores vaig anar a estudiar aquesta matèria, que resulta que va acabar agradant-me molt: creativitat i alguns rudiments bàsics de ciència aplicada. L’escola estava a Castelnaudary, a 90 Km de Narbonne. En acabar els dos anys volia seguir cap a una enginyeria, però l’escola estava encara més lluny, a Pau. Llavors la meva mare em va dir que, per anar tan lluny, tornés a Barcelona, amb la meva iaia, cosa que a mi em va fer molt feliç!
-Estudis de jardineria a Barcelona als anys 80?
Aquesta qüestió va ser un xoc: l’única escola on s’estudiava jardineria era la de Montjuïc i, en aquella època, el docent del centre em va dir que el que jo havia estudiat era molt més avançat que el que feien allà, que era molt bàsic. Però vaig tenir sort, ja que es va produir un fet que m’obriria nous horitzons: em van convalidar els dos anys d’FP per primer de BUP i vaig matricular-me al nostre institut Joan Salvat Papasseït.
-Amb zeros i uns altre vegada?
Va ser complicat… parlava català, òbviament, però no l’havia escrit mai (de petit vaig anar a l’escola francesa de Barcelona), matemàtiques i física de BUP… Juntament amb la disortografia i la discalcúlia no va ser fàcil, però vaig coincidir amb professors fantàstics.
-La teva condició: que et caigués bé el/la professor/a?
Aquesta sort inclou haver conegut al Salvi Turró Tomàs, ell em va obrir les portes de la Filosofia. Vaig descobrir un nou món. Gràcies a ell, vaig estudiar la carrera a la UB, on el vaig tornar a tenir com a professor.
– Quina coincidència.
Doncs hi ha més. Un amic del barri: Joan García Serrano, Juanito per a nosaltres, que és biòleg i docent a la UPC em va animar, aprofitant els meus interessos per la natura, a aplicar els coneixements de la filosofia en temes ambientals i tecnològics. Vaig fer un postgrau amb la doctora Margarita Boladeras. Va ser la meva primera tutora de tesi (juntament amb Norbert Bilbeny). Més tard, el Juanito una altra vegada, em va presentar a un grup d’enginyers i científics que feien classes i recerca a la UPC per la Càtedra UNESCO en Sostenibilitat de la UPC, a Terrassa. Era un equip realment únic. Teníem alumnes de tot el món, i des de llavors, també un bitxo estrany en Filosofia.
-A més, professor universitari.
De la càtedra penjava un màster internacional i un programa de doctorat… Impartia temes d’Ètica aplicada a la sostenibilitat, la tecnociència i de Bioètica, que als anys 90 no gaire gent sabia què era.
-Doncs al 2026, jo tampoc sé molt bé què és.
És una disciplina que neix als anys 70 i en la què es creuen la Filosofia, el Dret o l’Antropologia amb les Ciències Biomèdiques, però també treballa temes ambientals o socials. A més, sempre va ampliant el seu abast, com ara per exemple amb la Neuroètica.
-I què és l’Ètica?
Hi ha molta bibliografia i llibres al respecte, però jo sempre procuro abordar-la com la reflexió crítica i racional sobre la moral, els prejudicis i les nostres accions. Requereix sempre: fonamentar, argumentar i justificar.
-Per exemple?
Des de petits sempre ens han dit “això no es diu” o “això no es fa”. Arriba un moment que hem de preguntar-nos “per què?” i sobretot, “per què no?”. Quin motiu té aquesta prohibició? Quines conseqüències té, a qui afecta, quins interessos hi ha darrera del “no”.? Per què no és possible?
-I aquest “per què no” és un exemple típic dels nens empipadors.
Doncs tothom ho hauria de practicar. Hi ha accions que duem a terme perquè sempre ha estat així, de manera que es consideren correctes simplement perquè les hem heretat, i les seguim sense més. Si les normes morals arrelades a la societat o a la cultura acaben generant injustícies, es basen en prejudicis o exclouen col·lectius sencers, no les hem d’obeir. El següent pas és preguntar-nos com hem de comportar-nos, quins han de ser els nostres principis, a qui perjudiquem o a qui afavorim… és a dir, reflexionar en profunditat, posar en marxa el nostre pensament crític.
-Pensament crític?
I hi ha dos tipus: el bo i el dolent. Com el colesterol. El dolent és el “no, perquè no” i ja està. El bo argumenta, s’obre al diàleg i al debat, es modifica, s’adapta.
-M’interessa el bo.
Podem pensar que no es pot construir un bitxo de ferro que pugui volar. Per què no? Perquè pesa tones i no pot volar, lògicament. Doncs algú s’ho va qüestionar, va crear un avió i avui ens sembla normal que hi hagi aparells que volin.
O, vivíem en un món on les persones no podíem decidir sobre la pròpia vida i la pròpia mort, però algú es va replantejar el dret a decidir sobre què és viure i morir amb dignitat i ara tenim, després de múltiples debats ètics, socials i polítics, una llei (eutanàsia) que ens permet decidir per a nosaltres mateixos. La moral establerta deia que no podíem fer-ho, ens vam preguntar “per què no?, i la resta és història.
-Parlem de la Intel·ligència Artificial.
De moment (i sembla que així seguirà, tot i que podem pensar que es perfeccionarà molt més), la IA és “un lloro algorítmic”, com la va definir un investigador.
-O sigui, no pot pensar per ella mateixa.
Hi ha qui sosté que ho farà en el futur, és a dir, que podrà fer-se la pregunta de “i per què no?”. No està clar que això passi, però tot apunta que es quedarà en ciència ficció. Ara la IA és una eina revolucionària que ja veurem fins on arriba. A la història humana hi ha hagut moltes revolucions tècniques que ho han canviat tot, començant pel foc o l’escriptura.
-Destruiran llocs de treball?
Hi ha arguments neoliberals que avalen que els transforma, que en destruiran molts però també en crearan alguns que ni ens imaginem encara. Però la pregunta és “per a quanta gent?” Seran treballs tots ben remunerats o incrementarà la gran precarietat que ja tenim?
-L’algoritme no és de fiar?
La tecnologia mai és neutral, i aquesta menys. Darrera sempre hi ha un interès comercial o d’un altre tipus. Ja ho va dir Melvin Kranzberg, investigador de la tecnologia als anys 60: “la tecnologia no és ni bona ni dolenta, però mai és neutral”.
-Si us pau, un consell per fotre a la IA.
Je je. Fes com els nens, repeteix insistentment “i per què?” i es bloquejarà.
-El “i per què?” em serveix també per quan escolto els polítics?
En aquests temps de polarització, més que mai. Desconfiem de les veritats absolutes. Jo puc estar més d’acord amb A que amb B, però en el moment en què només cregui que només hi ha B, em vaig transformant en un fanàtic, en un dogmàtic.
-I no és precisament el que volen?
Utilitzen realitats simplificades que et donen una versió mastegada i simple de problemes complexos. No ens ho plantegem i no exigim explicacions. Això és el que ells, digues partits o empreses, persegueixen: la nostra polarització.
-Polaritzat ets més fàcil de manipular.
Vota’m, compra’m, consumeix-me, però no pensis gaire.
-Qui no pensa, no pateix, deien.
A l’inrevés. Els nous processos vitals, socials i laborals, s’acceleren, igual que s’acceleren els processos com el transport o la fabricació. No parlo d’una evolució positiva. Aquesta acceleració ens impedeix pensar. La teva vida s’accelera i has de fer cada vegada més, ser més productiu i consumir cada vegada més, fins que et sobrepassa i petes.
-Estrès.
Salut mental… Aquesta forma de vida ens fa emmalaltir i, a sobre, ens diuen que la solució està només en nosaltres, ens fa responsables únics. Depressions, trastorns, malalties,… El consum d’ansiolítics i antidepressius augmenta exponencialment, especialment en joves!
– Què ens aconsella el filòsof?
Primer, saber que no estem sols, que som éssers socials, que hem de compartir amb els altres les nostres inquietuds i lluites, com feien els nostres avis, a la plaça del barri, a la perruqueria o a la taverna. Socialitzar. Jo faig esport des de jove. És el que sempre he inculcat a la meva filla. A més, cal reivindicar “el nostre” waterpolo, el social i el màster, que trobem al CNAB, per exemple.
-Aconselles anar al bar?
No sóc massa de bars! Però quan anem amb calma, seiem a la taula o la barra amb els/les nostres amics/gues per preguntar com ens va, com es troba la mare malalta i, sobretot, escoltant-nos, fem el que de veritat importa.
Es tracta de tenir un punt de trobada i diàleg, pot ser la millor teràpia. Es pot fer a qualsevol lloc, però al barri encara queden alguns bars dels d’abans per fer petar la xerrada.
-Doncs apago la gravadora i anem a prendre’ns alguna cosa a un d’ells.
