Estàtues que són barques
Els Miraestels de Robert Llimós suren a les aigües del port cercant estrelles i alguna cosa més
A les aigües del Port de Barcelona cabotejen balises, barques de pesca, mercants, remolcadors, llanxes de pràctics, embarcacions esportives… però el més sorprenent que sura sobre la seva superfície són dos vigilants del cel: els Miraestels. Són dues figures humanes de color blanc amb el coll estirat cap amunt que busquen alguna cosa a l’aire, creades per l’escultor i pintor Robert Llimós, Premi Nacional d’Arts Plàstiques.
Els Miraestels tenen més parentiu amb les barques que amb les estàtues, perquè estan construïts amb materials de vaixell: fibra de vidre i resina de polièster, i sota el seu pedestal flotant hi ha una quilla de dos metres. Però el que les fa marineres és que es compassen amb el marejol del port i cabotegen amb el mateix batec que el mar.
El 2009 a Robert Llimós li va succeir una cosa estranya, que ho va canviar tot en la seva obra i també en la seva vida. Buscant paisatges i potser respostes a les crueltats del destí, que el 1996 li va arrabassar al seu fill Marc de 24 anys en un accident de trànsit, passejava per una solitària platja del Brasil. El que va succeir ho ha deixat ell mateix per escrit:
“En un viatge a Fortaleza (Brasil) el 2009 vaig viure una experiència que m’ha marcat per sempre. Una tarda vaig sortir a fer una passejada per a inspirar-me amb el paisatge; monticles de dunes fins a l’horitzó, aguantades per quatre arbres, un cel ennuvolat, un paisatge espectacular. De sobte, en mirar al cel, la meva sorpresa va ser enorme en veure que, mig camuflat pels núvols, es visualitzava un OVNI.
Vaig començar a dibuixar el que estava veient: llums, línies i el joc de camuflatge de la nau amb la boira i els núvols. Amb la mirada fixa sobre el paper, em vaig adonar que al meu costat començaven a projectar-se unes llums que em passaven per damunt, m’estaven escanejant. Vaig mirar la nau, vaig veure una finestra oberta i , en el seu interior, dos personat- ges que m’estaven observant: un home i una dona, els dos amb uns colls molt llargs i una pell escatosa.
Al tornar a Barcelona, em vaig posar a pintar ràpida i intensament, ja que tenia una exposició i volia introduir aquest nou tema.
Crec que interpretar aquest acostament ha estat una resposta a l’escultura aquàtica Miraestels que tinc al Port de Barcelona; està protegint el mar i demanant ajuda mirant el cel. Des de sempre he pensat que serviria per a entrar en contacte amb el més enllà i, finalment, així ha estat”.
Llimós va començar a pintar quadres d’aquests éssers i els galeristes i la crítica especialitzada van arrufar el nas. Malgrat el seu prestigi internacional, se li van començar a tancar moltes portes. Els quadres d’extraterrestres no es venien. Alguns pensaven que Llimós era un farsant o un trastornat. Però ell va continuar insistint que el seu deure era mostrar amb la seva obra el que havia viscut.
Vaig visitar el taller de Robert Llimós, ben a prop de la Barceloneta, en un carrer pròxim al Mercat de Santa Caterina. Llimós em va rebre amb molta amabilitat. Amb aquesta mirada profunda dels artistes em va dir que “el fang és un llenguatge per a explicar això que vas buscant. La pintura és un camí. El que no m’interessa és aquesta abstracció que ha convertit la pintura en mercat”. Em va semblar una persona de peus a terra: “L’art està bé però cal menjar tots els dies!”.
En arribar als retrats d’aquests alienígenes de coll llarg i aspecte de saures em va explicar la seva trobada a la platja de Fortaleza. “Els alienígenes són una espècie de reptilians. La NASA té registrats a més de cent d’ells. No s’han relacionat amb nosaltres perquè els vam disparar, però ells no retornen els míssils. Són pacífics.”.
Jo no era allà i no puc dir si hi havia o no hi havia extraterrestres, però la veritat és que em costa creure-ho, perquè amb el pas dels anys se’t va fent crosta en la imaginació i et creixen cap a endins les arrels de l’escepticisme. Però sé que Llimós no mentia: per a ell era la veritat. Pot ser que els extraterrestres estiguessin o pot ser que la seva ment els hi fes veure, però la devoció amb què ho explica tot sabent que perjudica la seva imatge d’artista cotitzat és valent. Ell comprèn els recels: “Després he anat tenint informació d’altres albiraments perquè sinó creuria que estava boig”.
També em va dir amb tristesa que a mitjan dels anys 1990 “va morir el meu fill i em vaig quedar enfonsat. Això m’ha donat un nou impuls”. El dolor, quan és tan gran, és un univers sen- cer.
Si vas al port i et quedes estona observant a aquests Miraestels que esperen que alguna cosa caigui del cel, acabes mirant on ells miren. Acabes tremolant amb la seva mateixa incertesa de petites barques surant en un oceà inmens.
Antonio Iturbe és periodista, és professor universitari, és escriptor i, per si això fos poc, és de la Barceloneta.
