Abans de la construcció dels cementiris fora de la ciutat, la gent s’enterrava dins de les esglésies o al seu voltant, depenent de la classe social: les classes altes ho feien dins dels temples, mentre que la resta de la població, ho feia a les fosses o als cementiris parroquials, normalment situats al voltant de l’edifici eclesiàstic. Així s’havia fet des de feia molts segles. El pensament imperant era que, com més a prop de l’església fossis enterrat, més a prop de Déu estaries un cop mort.
Un nou canvi de mentalitat
A finals del segle XVIII, aquesta mentalitat va canviar a causa de l’entrada, al nostre país, dels corrents higienistes procedents del nord d’Europa. Aquests, fruit dels avenços de la medicina i la ciència —amb el descobriment dels virus i els bacteris—, van posar de manifest la necessitat de vetllar per la salut dels ciutadans amb la creació d’estudis sobre els diferents espais urbanístics i ecosistemes poblacionals, juntament, amb els costums i els hàbits de la gent: el que bevien, si l’aigua era de qualitat, el que menjaven, la higiene del cos, l’aire que respiraven, si les cases tenien ventilació, les hores de treball i de descans, etc. Això va conduir, en un futur, al disseny de ciutats més obertes i amb més espais verds, on hi hagués un sistema de clavegueram adequat, unes edificacions amb ventilació i llum i la construcció de possibles focus de contagi ben lluny de les ciutats.
És per això que els cementiris parroquials van ser els primers espais estudiats, perquè de seguida van ser considerats espais de putrefacció, de contaminació, d’insalubritat i de possibles focus de transmissió d’epidèmies perilloses per als habitants de les ciutats emmurallades i es van buscar llocs allunyats i deshabitats, fora muralles, i sovint en llocs on hi hagués activitats econòmiques contaminants (com escorxadors) o a prop d’abocadors per construir-los.
No pensem que aquest canvi de mentalitat fos fàcil i ràpid. Van haver-hi moltes reticències i desconfiança per part dels feligresos, que no veien amb bons ulls enterrar els seus morts lluny de la ciutat i de la protecció eclesiàstica. No deixava de ser una mentalitat profundament arrelada des de feia segles que, amb el temps, la societat no tindria més remei que acceptar.
El cementiri de l’església de Sant Miquel del Port
No hi ha indicis que l’església de Sant Miquel del Port disposés del seu propi cementiri en el moment de la seva construcció. Tanmateix, és lògic pensar que, atès que totes les esglésies de la ciutat comptaven amb una necròpolis pròpia, en edificar-se l’església de Sant Miquel del Port l’any 1755, es destinés un espai per enterrar-hi els veïns que depenien de la parròquia.
Probablement, aquest espai es trobava darrere de l’edifici de l’església, a la part que dona al carrer Balboa, on actualment s’exposa la figura del “Negre de la Riba”, però algunes fonts han arribat a insinuar que existia alguna cosa semblant a un cementiri, al costat de l’edifici eclesiàstic, mirant cap al carrer Maquinista. Malauradament, no existeix cap documentació que ho certifiqui cent per cent, ni s’han trobat restes procedents d’exhumacions. Per tant, no podem assegurar que va existir, només ho podem intuir.
El primer cementiri extramurs
L’any 1775 hi va haver un primer intent de construcció d’un cementiri extramurs a la ciutat de Barcelona. Va ser promogut pel bisbe Josep Climent Avinent (1706-1781), un dels primers defensors dels corrents higienistes al nostre país i que va contribuir a la seva difusió. La seva lluita es va basar en la transformació de l’aspecte urbanístic de la ciutat per eliminar els espais potencialment perillosos.
La primera notícia que tenim sobre la construcció d’un cementiri fora de la ciutat fa referència a l’any 1791, ubicat en uns terrenys despoblats, molt a prop de la platja, entre els magatzems que servien d’escorxador, situats on ara està el carrer Balboa, i l’antic Llatzeret, més o menys on avui s’aixeca l’Hospital del Mar, que per aquells anys i per una epidèmia de febre groga que va patir la ciutat, es va edificar un llatzeret de forma provisional en aquells terrenys. Aquest cementiri es va utilitzar com a ossari per a les restes exhumades d’altres cementiris i per enterrar-hi els pobres que morien a l’Hospital de Sant Pau i la Santa Creu.
Sabem que l’any 1807 es trobava en estat lamentable, gairebé abandonat, possiblement a causa de la seva desvinculació eclesiàstica i de la seva ubicació allunyada, però no hem d’oblidar la reticència de la població urbana que seguia fortament marcada per la religió i per unes creences seculars que dificultaven normalitzar els enterraments fora dels llocs de culte. L’any 1813, les tropes napoleòniques van acabar de destruir aquest cementiri, del qual no en queda cap resta.
Hi ha poca documentació que faci esment d’aquest primer cementiri fora muralla, però és curiós que a la Barceloneta, als seus inicis, hi hagués un carrer amb el nom del “carrer del Cementiri”, que posteriorment, i no sabem si per contradir el nom anterior, es va canviar a “Carrer Alegria” i, actualment porta el nom de “Carrer Andrea Dòria”. Per la situació del carrer, que parteix de la Repla o de la part posterior de l’església fins al Passeig Marítim, el seu nom podria fer referència a l’antic cementiri de la parròquia de Sant Miquel del Port, o bé assenyalar el camí per anar cap a aquell cementiri que el bisbe Climent va construir.
L’any 1818, les teories del bisbe Climent es van veure, per fi, realitzades, i es va aprovar la construcció d’un cementiri fora de la ciutat: el Cementiri de Poblenou, conegut com a “Cementiri de l’Est”, inaugurat l’any següent (1819) pel seu predecessor, el bisbe Sitjar, i va ser considerat el primer cementiri municipal situat extramurs.
La febre groga de 1870
La ciutat de Barcelona, i més concretament la Barceloneta, van patir sempre epidèmies de còlera, pesta groga o tifus als segles XIX i XX. Una de les més significatives i documentades va ser la febre groga del 1870. A finals d’agost va començar a córrer el rumor d’una malaltia que afectava alguns veïns, procedents del vaixell Maria, arribat al port el dia 26 d’agost, des de l’Havana. Així doncs, l’epidèmia es va iniciar al port i es va estendre pels carrers de Sant Telm i Pescadors, en aquell moment sense clavegueram i amb habitatges vells i massificats. Un dels primers conflictes que va sorgir va ser el lloc on enterrar els morts procedents dels vaixells, fet al qual l’alcalde del barri, Eduard Reig, s’hi va oposar pel perill sanitari que podia suposar. Finalment, es va decidir fer-ho de nit i amb totes les mesures de protecció possibles per evitar el contacte amb la població, en un lloc apartat com podia ser la platja i coberts amb calç viva. Com veiem, en casos extrems, es buscaven llocs improvisats per apartar els morts de la resta de ciutadans.
Al setembre, davant la magnitud del brot, la Junta Provincial de Sanitat va decidir desocupar el barri. El 20 de setembre, vuit-cents veïns pobres de la Barceloneta van ser traslladats a la colònia sanitària de Montalegre, situada a la Serralada de Marina, prop de Tiana, amb capacitat per a dos mil acollits.
El 22 de setembre, l’Ajuntament i la Junta de Sanitat ja van ordenar el desallotjament forçós de la Barceloneta, obligant els veïns a lliurar les claus al seu alcalde. El 5 d’octubre es va prohibir l’entrada al barri, i no va ser fins al 17 de novembre que es va començar la desinfecció de carrers i edificis. Per fi, l’1 de desembre els veïns van poder tornar a les seves llars.
Mentrestant, els veïns que van anar a parar a la colònia sanitària de Montalegre van ser atesos i curats, però no es va poder evitar que alguns morissin i fossin enterrats en un cementiri propi de la colònia, que anomenaven “dels empestats”. Actualment, tot i estar abandonat, es pot visitar i acostar-se a un monument dedicat a les víctimes, amb la inscripció:
«Colonia de Montalegre. El Ayuntamiento de Barcelona a las víctimas de la fiebre amarilla, 1870.»
Per la documentació consultada, sabem que en aquest cementiri reposen 76 veïns de la Barceloneta, morts per la febre groga, però a causa del mal estat de les tombes no es veu cap inscripció i es fa impossible saber on van ser enterrats.
Un enterrament laic
En el diari La Independencia del dia 2 de desembre de 1871 trobem la següent notícia que ens fa referència als cementiris. L’any 1871, el 2 de desembre, el veí de la Barceloneta Àngel Lucas Andreu, intèrpret de llengües sueca, noruega i russa, casat amb Aurora Dols Boracino, i resident al carrer Baluard, 34, primer pis, va perdre un fill d’onze mesos, anomenat Plinio Lucas Dols. Àngel Lucas era un home republicà federal, lliurepensador i defensor de l’ateisme i la raó, i va voler enterrar el seu fill al cementiri del Poblenou, on posseïa un títol de propietat i disposava d’un certificat del Jutjat Municipal que així ho certificava. En arribar-hi, el presbiteri del cementiri de Poblenou, Josep Fillol, li va exigir una autorització eclesiàstica per poder realitzar l’enterrament. En negar-se a fer-ho, se li va denegar l’ús de la seva tomba familiar i el nen fou deixat en una sala insalubre coneguda com a “Sección de Republicanos y Librepensadores”, on va ser enterrat.
Àngel Lucas acudí als jutjats per denunciar el que considerava una vulneració del seu dret de propietat, tot reclamant:
«Y resuelva la manera de poder cada ciudadano hacer uso de su legítimo derecho de propiedad, derecho al parecer desconocido por los empleados del culto católico.»
El cas no fou únic: ja existien altres denúncies cap a la persona de Josep Fillol, com la de Josep Forest Prades, fuster, veí de la Barceloneta i també republicà federal, que va patir un cas similar amb l’enterrament del seu nadó, un any abans. Josep Forest havia denunciat al senyor Fillol, al maig de l’any anterior, per haver enterrat el seu fill, un nadó de pocs mesos, en aquest cas al cementiri d’avortaments, juntament amb més de vuit cadàvers de nens, en lloc del nínxol familiar. Josep Forest va aconseguir, finalment, obrir la tomba i enterrar el seu fill al nínxol familiar. Les denúncies contra Fillol es basaven en el desconeixement del dret de la propietat i en la negativa a permetre enterraments no catòlics. Dues qüestions que començaven a entrar en el pensament modern i que van tenir la seva esplendor un segle més tard.
