Una dilatada i reeixida carrera i sempre des de l’Hospital del Mar. Parteix de la història del nostre barri i un referent sanitari?

Sens dubte. Jo porto 18 anys vinculat a l’Hospital del Mar. Des del punt de vista mèdic, he nascut i he crescut aquí. He viscut l’evolució de l’Hospital. És un hospital on la qualitat assistencial és extraordinària. El grup humà que hi treballa està focalitzat en l’atenció al pacient. He treballat a altres hospitals, a Espanya i fora d’Espanya, i la manera de funcionar d’aquí és única. Jo em sento molt orgullós de formar part d’aquest equip.

Un altre valor diferencial de l’Hospital és el PRBB (Parc de Recerca Biomèdi- ca de Barcelona). A això no li donem prou valor, però hi ha molt pocs hospitals que de manera tant clara tinguin un centre hospitalari de primer nivell i al costat un centre de recerca de primer nivell. El PRBB és un complex on coin- cideixen diferents institucions que es dediquen bàsicament a la recerca pura. El mateix Hospital del Mar té un institut d’in- vestigacions mèdiques al PRBB que és l’IMIM. Això fa que la interacció sigui absoluta. Moltes de les qüestions que vius des del punt de vista clínic, a peu de llit amb el pacient, pots buscar-li el costat mateix una resposta, fent recerca sobre aquesta qüestió. És una xarxa molt viva on sorgeixen contínuament projectes, idees, però sobretot, respostes i solucions.

Parlem de la seva feina. De les seves investigacions al camp del VIH.

L’Hospital del Mar ha estat històricament i és centre de referència en el tractament del VIH. Des d’un punt de vista clínic, en la consulta, administrant els tractaments. Però no només això, aquesta convivència clínica i investigació esmentada ens ha portat a buscar respostes i desenvolupar diferents línies de recerca per intentar millorar la qualitat de vida d’aquests pacients.
De moment, no podem competir en igualtat de condicions amb altres centres que tenen molts més recursos. No tenim, per exemple, la capacitat i la infraestructura per desenvolupar la vacuna del VIH, però sí treballar per descobrir la raó per la qual aquestes persones envelleixen de manera precoç o desenvolupen determinades malalties més ràpidament. Com es pot aturar això sí és una cosa en la que podem treballar, i de fet, són les línies de recerca bàsiques que estem desenvolupant. Som molt potents en estudiar les cromobilitats, que són les altres malalties que apareixen com a conseqüència de viure molts anys amb el VIH. En això és en el que ens estem dedicant aquests darrers anys.
“Som molt potents a estudiar les cromobilitats, que són les altres malalties que apareixen com a conseqüència de viure molts anys amb el VIH”.

VIH (sida) i ara COVID. Vostè ha dit que “hem d’assumir que el Covid no s’acabarà”.

És que la COVID no s’acaba. Entre el març i el juny de 2020 vam viure amb la il·lusió que vam passar la primera onada, aconseguíem la vacuna, i això desapareixia. Però és evident que no ha estat així i no serà així. És una nova infecció que ha vingut per hi quedar-se, que ens anirà colpejant de forma més o menys periòdica. A més, no sabem si serà estacional o durant tot l’any.
És evident que el COVID passarà a ser un virus més amb què haurem de conviure com convivim amb la grip o altres milers de virus. El que passa és que aquest virus ha fet i segueix fent molt de mal. Hem d’estar alerta. I, com sempre, això implica més investigació.

Tenim la imatge del pacient amb Covid amb el seu llit de l’UCI al Passeig Marítim.

El que és interessant d’això és que no és una anècdota. Això forma part d’un projecte dels companys de l’UCI que es diu “humanitzar l’UCI”. La foto va fer la volta al món, però això es fa aquí assíduament. Un pacient que està ingressat a la UCI durant 3 mesos, estirat en un llit, totalment dependent, sense pràcticament poder moure’s, gairebé sense visites, sense poder veure el sol,… treu-re’l a veure la platja, a respirar el mar i sentir l’entorn, l’anima tremendament. Els pacients que ho han experimentat ho noten i agraeixen.

Present al Comitè Científic Assessor de la Covid-19 de la Generalitat. Aprovem les Administracions en la gestió de la pandèmia?

No totes les Administracions han actuat igual. La situació sobretot al principi era tan inesperada per a tots -metges també- que ens va agafar desprevinguts. No es pot responsabilitzar a ningú. De vegades, l’Administració pot pecar de lenta, però és que la seva naturalesa la fa lenta. Penso que el major encert que van tenir va ser deixar el tema en mans dels sanitaris. Potser de vegades ens sentíem una mica sols però això precisament ens va permetre alhora organitzar-nos a la nostra manera i donar millor resposta, almenys al nostre entorn.

I a la ciutadania? Al primer confinament ens vam portar relativament bé, però cada nova onada sembla que ens costa més.

No es pot demanar gaire cosa més. La primera onada, la més dura, es va fer el que calia fer i ho vam fer tots. Després, potser es podria haver millorat a l’hora de transmetre la importància d’algunes mesures. No n’hi ha prou amb dir “cal fer això o està prohibit això altre”, sinó que cal intentar explicar-ho millor. Però en general, considero que la ciutadania ho hem portat amb moltíssima dignitat.

La natura, el laboratori… Sabrem mai amb certesa l’origen de la Covid?

Totes les proves indiquen que això és un salt evolutiu natural. Hi ha teories de la conspiració però hi ha experts en genètica que afirmen que aquest tipus de mutacions es donen. Totes les proves que tenim indiquen que és un salt evolutiu que per probabilitats pot passar i passa constantment a la natura.

Estudiant a les nostres universitats i desenvolupant la seva feina als nostres hospitals. Però no havíem quedat que els nostres investigadors havien d’emigrar?

Jo sóc metge i el tipus de recerca que faig és una investigació mèdica. Els companys biòlegs, biotecnòlegs o bioquímics, sí pateixen una situació molt complicada. Fer investigació aquí és una carrera d’obstacles, sense pressupost i en condicions lamentables. És evident que han de marxar, i marxar moltes vegades per no tornar-hi.
Però a nivell de formació no tenim res a envejar a ningú. La nostra és una formació extraordinària. El problema és allò que ve després de la formació: el món laboral.

Temps de noves amenaces on s’incrementen pressupostos. Amb Putin incrementem el pressupost militar. Amb la Covid s’incrementa prou el sanitari?

No. El sistema sanitari està infradotat, a tots els nivells. És clar que el sistema sanitari pot ser un pou sense fons en el sentit que per molts diners que es destinin, mai no s’arribaria a la perfecció. Però estem en un punt d’inflexió, i amb tot el que ha passat caldria repensar el sistema sanitari. Què volem? Com ho volem? Cal repensar l’atenció mèdica. Jo, per exemple, crec en la telemedicina, però en unes condicions. Telemedicina no és una mera trucada telefònica al pacient.
Cal redefinir molt bé com hauria de ser el futur sanitari en general. Això no només implica diners; ha d’haver-hi un pla al darrere. Però sobretot, per prendre decisions cal comptar amb qui està a peu de llit, el que està en el dia a dia. Si les decisions vénen de fora o de dalt sovint la idea, sense ser dolenta, no té aplicabilitat real i fracassa. I això passa moltes vegades.

Més residents que mai. Creix la vocació entre els joves?

Per dedicar-se al món sanitari calen dosis altes de vocació de servei. La Covid ha demostrat que els metges podem ser útils i això atreu vocacions entre els joves. Però tot això s’hauria de saber canalitzar i que no xoqui amb una paret burocràtica, de manca d’oportunitats i de condicions poc favorables, o convertirem aquestes vocacions en frustracions.

Per acabar, Doctor, animeu-nos amb una notícia esperançadora.

Estem vivint moments, sanitàriament parlant, difícils, però el que era la pandèmia tal com va arribar als seus inicis ja ho hem passat. Hem de mirar demà pensant que no serà exactament com era abans ja que hi ha un virus entre nosaltres que ens obliga a canviar coses. Però hem d’afrontar el futur amb optimisme. Això es queda, però viurem amb això, recuperant els nostres projectes, il·lusions i continuant amb les nostres vides