La màquina de la Maquinista
A la Maquinista Terrestre i Marítima van construir la rèplica de la locomotora del primer trajecte ferroviari de la nostra història: Barcelona-Mataró. Van tenir un ajudant inesperat.
El 21 d’agost de 1848, dia de Santa Ciriaca, va entrar per la bocana del port un vaixell de càrrega de tres pals de nom Milvill que havia sortit de Liverpool. Els estibadors es van trobar una càrrega de grans cilindres metàl·lics, planxes de color verd i altres ferros de diferents formes, alguns rodons com a rodes de carro. Les van anar dipositant al moll i, esteses a terra, semblaven les peces d’un enorme mecano.
Un deia que allò eren les parts per una canalització del Rec Comtal. Un altre cridava que devia de ser per material per atxecar una petita fábrica perquè hi havia una xemeneia. Van passar hores rebregant-se el cap. Finalment, es va plantar al moll un noi amb els ulls molt blaus que no aixecava cinc pams del terra. El que aquells totxos no havien sabut veure en dues hores, ell ho va veure en cinc segons: “És un tren!”
Tots es van començar a riure-se’n: “Nen, a Catalunya ni a Espanya no hi ha trens!” Va arribar llavors el cap de la capitania del port i tots li van deixar lloc. “Aquesta serà la locomotora que empenyerà primer tren d’aquest país”, els va dir.
Les peces es van acoblar i a aquella màquina de tren li van posar de nom la Mataró. La nova línea ferroviaria Barcelona-Mataró es va estrenar el 28 d’octubre de 1948 amb presència de les autoritats civils, militars i eclesiàstiques, del Capità General al bisbe. La robusta Mataró va transportar a 400 passatgers a la capital del Maresme en 36 minuts. Van arribar a les 11.45.
La gent va acollir amb entusiasme aquest nou mitjà de transport, més còmode, ràpid i fiable que les tartanes. La tecnologia de les màquines de tren es va desenvolupar de pressa, Vint anys després, la Mataró ja anava vella.
La van retirar de la circulació i la van deixar com a màquina auxiliar per a tasques de remolc en el dipòsit de l’estació. Uns anys després, van voler donar-li el valor històric que mereixia i la van portar a l’Exposició Catalana de 1877. Enfront de la façana de la Universitat de Barcelona la van aixecar sobre un pedestal altíssim tipus arc de triomf tota engalanada, però en baixar-la sel’s hi va caure a terra i va quedar malmesa. Va quedar descartada per l’activitat i la van arrumbiar als tallers del Clot amb els andròmines.
A mitjans dels anys 1940 és va voler rememorar l’històrica fita de la primera línia fèrria d’Espanya i es va reclamar la presència de la històrica locomotora Mataró que la va inaugurar. Però es van adonar que algun cafre l’havia fet desballestar dècades enrere. Les autoritats, àvides de celebrar alguna cosa després de la tragèdia de la guerra que ells mateixos havien provocat, van manar construir una rèplica a la Maquinista Terrestre i Marítima de la Barceloneta.
Però no era tan fàcil. Només hi havia uns dibuixos d’un alumne d’enginyeria del curs 1875-1876. Faltaven detalls i, sobretot, faltava el vigor que deien que irradiava la Mataró. La rèplica estava resultant insípida i vulgar. El cap de tallers estava desesperat perquè hi hauria molts mirant aquesta rèplica amb lupa. Va ser la dona que s’encarregava de portar entrepans al torn de nit la que li va dir que ella coneixia a un veí del barri que coneixia aquesta màquina de memòria.
Quan l’encarregat de tallers va veure entrar en cadira de rodes a qui li havia de detallar els secrets de la locomotora i que tenia 104 anys, va començar a cridar paraulotes d’aquelles que fan tremolar el cel. Però l’home el va fer callar amb la força de la seva mirada: era gran però tenia els ulls joves i molt blaus. Era el nen que va veure arribar la Mataró en el vaixell de Liverpool aquel estiu llunyà i durant anys, cada tarda en sortir de l’acadèmia anava a veure-la entrar al moll de l’estació. Li va donar al cap de taller tots els detalls, va corregir els errors i la rèplica va sortir de la Maquinista com si fos la mateixa Mataró.
La celebració del centenari del primer viatge ferroviari va ser una de les poques alegries d’aquells anys foscos de postguerra. Això sí, les autoritats, després de donar els discursos i enaltir el valor a aquella màquina de tren que va inaugurar una nova era, van tornar a abandonar-la. Va acabar en un racó oblidat del Parc de la Ciutadella oxidant-se amb el pixum dels gats. Per sort, la hi van rescatar a temps de la seva decadència els amants dels trens i actualment, restaurada i en funcionament, la filla de la Mataró segueix engegant la caldera una vegada al mes en el Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú.
Aquesta historia te una cosa ben sorprenent: en aquell viatge inaugural Barcelona-Mataró de 1848 la vella locomotora va trigar 36 minuts en fer el trajecte. Dos-cents anys després, en l’era del GPS i els projectes de viatge a Mart, la RENFE continua trigant el mateix, si hi ha sort. Però li diem progres.
