Avui els supermercats ens han acostumat a una ficció: la de la disponibilitat perpetual. Volem llobarro al juliol i sardines al gener, i això s’aconsegueix portant el peix de l’altra punta del món o criant-lo en instal·lacions industrials. I ho paguem car.
Com a ciutat, Barcelona s’ha fixat l’objectiu de descarbonitzar-se. No té cap sentit cremar combustible per portar peix congelat des de l’Índic mentre les barques de la Confraria descansen al port. Consumir peix de temporada i de proximitat no és una simple nostàlgia de pescadors i pescadores; és l’acte més revolucionari i coherent que podem fer contra l’emergència climàtica.
I parlem de l’aqüicultura. Ens la venen com la “revolució blava”, però amaga un desastre sota la catifa. Per alimentar aquestes granges cal pescar tones de peix salvatge. El Perú n’és l’exemple més clar: líder mundial en farina de peix, n’elabora gairebé exclusivament amb la seva anxoveta, la cosina germana de la nostra anxova, per exportar-la com a pinso a l’aqüicultura del nord global.
Així, mentre buidem la mar d’uns per omplir els plats d’uns altres, les comunitats pesqueres artesanals del Perú, el Senegal o Bangladesh agonitzen. A Gàmbia, les reserves naturals apareixen contaminades, les peixateres es queden sense feina, i els pescadors competeixen entre ells per uns peixos que cada cop són més cars per a la població local. El resultat: inseguretat alimentària en un país on el peix era la principal font de proteïna. Tot per sostenir una indústria que es ven com a ecològica mentre infla les butxaques de grans empreses.
Defensar el peix de temporada és, doncs, defensar l’ofici de la gent de la mar d’aquí, és lluitar contra el frau de la sostenibilitat low cost i és, en definitiva, tornar a connectar amb el cicle natural que fa que cada producte tingui el seu moment.
Noemí Fuster.
Doctora en Biologia. Investigadora al ICM (Institut de Ciències del Mar) del CSIC.
