Va parlar meravelles de Barcelona i la va donar a conèixer arreu del món, però la ciutat l’ha oblidat.
Cervantes va estar a Barcelona dues vegades i en les dues van ser crucials la platja i el port. La primera, el 1569, va venir per viatjar, però no de vacances, que sempre tenia les butxaques escurades. Va venir aquí fugint, perquè penjava sobre ell una ordre que manava agafar-lo per haver ferit un mestre d’obres en un duel, en una època en què estaven prohibits. Es va dictar una condemna el càstig de la qual era tallar-li una mà. Així que va venir a Barcelona per agafar un vaixell cap a Itàlia i tocar el dos. Els seus mèrits com a esforçat soldat, que li deixarien la mà esquerra inútil a la Batalla de Lepant, li valdrien l’indult, però la seva vida va anar d’ensopegada en ensopegada.
Anava enllaçant una mala feina amb una altra pitjor, i amb el seu prestigi literari pel terra. Els intel·lectuals finolis de l’època, amb Lope de Vega al capdavant, el menyspreaven. L’impuls d’El Quixot el va donar la gent del carrer, a les fondes on un que sabia llegir llegia en veu alta i els altres escoltaven mentre es cruspien la manduca. Dels diners dels seus llibres li arribaven pocs i menys, i havia de viure de la caritat dels mecenes, als quals havia de dedicar els llibres amb molta lloança per a poder menjar calent.
En una època dolenta, una de tantes, va anar a demanar-li una ocupació al Comte de Lemos, que parava a Barcelona per esperar el vaixell a Nàpols, on l’havien nomenat virrei. Així va ser com va arribar a casa nostra Cervantes el juny de 1610. Li va agradar molt la ciutat. El va fascinar la festa de Sant Joan, el va impressionar veure el foc i la disbauxa que es muntava en aquesta platja fora de les muralles, on les ordenances de la ciutat se les emportava el garbí.
El comte ni va arribar a rebre’l i un dels seus ajudants se’l va treure de sobre com si espantés mosques. Pel que sembla, aquells dies s’allotjava en un edifici que encara existeix, al número 2 del Passeig de Colom, des d’on podia veure el port i el mar. I quan temps després es va asseure a escriure el final de la seva novel·la, li van venir al cap aquelles passejades per aquelles barraques de pescadors, artesans i vividors, i va concloure en aquesta platja les aventures de Don Quixot de la Manxa, llum de la cavalleria errant, glòria dels segles, refugi de desemparats, al·lucinat entre els al·lucinats.
Don Quixot topa a la platja amb un contrincant del seu ofici. El cavaller de la Blanca Lluna, així diu que s’anomena, el repta a un combat que, naturalment, accepta. Però el de la Blanca Lluna, més fort i amb un cavall més poderós, l’atropella i el fa caure del Rocinante de manera tan estrepitosa que, si el terra no fos de sorra, segurament no tornava ja a aixecar-se fins al judici etern. El de la Blanca Lluna, com a vencedor del duel li ordena tornar a casa seva. Don Quixot, molt digne, ho acata i deixa les armes. No sabrà mai que aquest cavaller de la Blanca Lluna no és un altre que el seu veí, el batxiller Sansón Carrasco que, amb aquest ardit, tracta de portar de tornada a casa el senyor Alonso Quijano, perquè a les seves aventures, en comptes de glòria, el que aconsegueix són garrotades. Aquesta platja va veure l’últim combat del Quixot.
Cervantes parla així de Barcelona: “arxiu de la cortesia, alberg dels estrangers, hospital dels pobres, pàtria dels valents, venjança dels ofesos i correspondència grata de fermes amistats, i en lloc i en bellesa, única”. Però Barcelona és capritxosa i oblidadissa, bona si la bossa sona, i a Cervantes, que va morir pobre de solemnitat, l’ han oblidat. La ciutat li ha dedicat un carrer minúscul, un carreró que dona al carrer Avinyó, i un jardí lluny del centre, a tocar de la Ronda de Dalt. No sorprèn en aquesta Barcelona, que ha convertit la ciutat en un negoci, que la casa del segle XVI situada al número 2 del Passeig de Colom, en lloc d’un centre d’interpretació de Cervantes, l’única cosa que hi ha oberta al públic és un súper per a turistes amb un rètol cutre. Una modestíssima placa petita posada al costat, no per l’Ajuntament, sinó per una associació ciutadana, diu baixet, per no molestar: «en record de l’estada en aquesta casa de l’autor del Quixot». Si el senyor Alonso Quijano aixequés el cap li diria a Sancho que aquest oblit de Barcelona és cosa d’algun encanteri de bruixots d’aquests que convertien gegants en molins.
