Podria haver estat l’autora de la cèlebre frase “Mens sana in corpore sano”
Teníem ganes de portar a aquestes pàgines a la Bárbara. Perquè persones com ella per desgràcia no abunden. I mira que serien necessàries! Per- què és un exemple per a tots, però especialment per a moltes d’aquestes persones que llegeixen aquesta revista, perquè els expliquem algunes cosetes d’”uns altres temps” que els agrada recordar. Doncs a ells i a elles, aquesta vegada, volem donar-los un consell. Més ben dit, que els el doni la Bárbara.
Qui és la Bárbara Bogatell?
És una senyora que es diu Bárbara Martínez i que està a punt de complir 90 anys. Que té una família meravellosa: el meu fill Salva, la meva nora i els meus dos nets, sense oblidar-me del meu bitxet: Boss. I que té una altra família que són les meves noies i nois que has vist a la classe de gimnàstica.
Noies i nois aparentment molt actius per a la seva edat…
Per a la seva edat, dius? L’edat no compta. El que compta és l’actitud. I nosaltres tenim un motiu cada dia per a aixecar-nos, posar-nos maques o macos i sortir de casa per fer exercici amb un grup de meravellosos “marxosos”.
A part de posar-se en forma físicament, posar-se en forma anímicament gairebé és més important.
Va junt. Pensa que hi ha senyores -o senyors- que viuen sols, o ha mort la seva parella recentment, i seria fàcil deixar-se, perdre la il·lusió o caure en una depressió.
I què els promets el primer dia?
Jo el primer que els dic és que substitueixin aquesta roba tris- ta per una altra de color, que es maquillin… S’han de trobar maques o macos!.
Tindràs exemples de persones a les quals els ha canviat la vida venir aquí.
Puc comptar-ne desenes. Un dia se m’acosta una senyora que treballava a l’Hospital del Mar i ens veia cada matí i em diu que la seva mare ha enviduat i està molt enfonsada, no surt de casa de tristesa. Avui aquesta mare trista, que ano- menem Isabel l’afectuosa, perquè és la més dolça del món, no falla ni un dia. Ha recuperat la il·lusió, el somriure i, sobretot, l’autoestima. Ha trobat un grup d’amigues i, a més, es toca amb les mans les puntes dels peus. Tu ho fas?
Bárbara, no em posis en aquests compromisos. Clar que no.
Perquè ja saps on estem. En menys d’un mes ho aconsegueixes.
Un bonic exemple, però tots no som iguals.
Per descomptat, i els miracles no existeixen. Unes persones són més llançades i a unes altres els costa més. Però jo els dic, “no tinguis vergonya, mira la del costat i escolta la meva veu”, i en tot just una setmana ja fan la taula de memòria. Mira el que et dic, als homes els costa més perquè solen ser més vergonyosos. Alguns, primer han estat assajant a casa, davant del mirall, abans de decidir-se a venir.
Realment, tots seguien molt bé els exercicis.
És una bellesa quan veus 100 persones que aixequen la cama o fan una flexió alhora.
I si no, aquí estàs tu per a po- sar ordre. Que un parell de tocs d’atenció avui has donat.
Quan es fa classe, es fa classe. I si t’has fixat, tots els exercicis tenen un títol: el pou, l’escala, etc. I en català, no en anglès, com als gimnasos.
És que “sou els millors”.
Jeje. És un dels nostres “crits de guerra” per a motivar.
Quan vas començar éreu amb prou feines 5 i ara més d’un centenar.
Jo em vaig apuntar fa gairebé 30 anys a un grup de 4 o 5 persones que veia a la platja fent exercicis. Al poc temps la senyora que el dirigia ho va haver de deixar per edat i em va animar a què m’encarregués jo. S’hn anat incorporant gent que passa, mira i pregunta. Quan ho proven i veuen l’ambient, es queden.
La taula d’exercicis l’has creat tu.
Sí. L’he anat evolucionant amb exercicis nous que cobreixin, per dir-ho així, tot el cos, però sempre tenint en compte les
nostres necessitats, el ritme i, diguem, limitacions. L’han supervisat metges i fisios i l’han trobat ideal. Però no fa molt, un jove d’aquests fortots que estava de salvavides va provar una classe i l’endemà gairebé no es podia moure de cruiximent.
Ets una líder, ho saps?
Per a res, jo soc igual que tots. El que passa és que des de petitona he tingut aquest caràcter i he tirat endavant i, ara, elles em segueixen.
Caràcter, em diuen (el teu fill) que sempre n´has tingut.
Sempre. Jo em vaig quedar sense pares poc després de néixer i em van cuidar els meus avis. Però zero traumes, zero complexos. Sempre la més llançada; al col·legi, de jove, de més gran… Quan anàvem de nuvis als Banys Sant Sebastià, era l’única dona que es tirava des de la palanca més alta de cap. Quan anàvem a esquiar (amb l’Agrupació Excursionista de Muntanya) a la Molina, baixava la primera fins i tot embarassada ja de 7 mesos. No veia el perill. Al club (Club Natació Barceloneta) era una de les poques dones que jugava a ta-ka-tà al torneig de les 24 hores.
Acaba la classe i fins demà?
Som un grup, en molts casos, d’amics. A les verdes i a les madures. Per organitzar sopars, esmorzar els diumenges, celebrar aniversaris… però també per es- tar acompanyant quan t’ingressen, portar-te la compra quan estàs malalta o, simplement, visitar-te perquè estàs sola. Estem a les verdes i a les madures.
Bo molt, que festes no us falten.
Fem sopar de Nadal, cada carnestoltes ens disfressem, se celebren els aniversaris, fem viat- ges… Tenim molta marxa. Jeje.
I el colesterol com el portes?
Vaig anar al metge gairebé per obligació, perquè no em fa mal res i no prenc ni una pastilla, però com totes em deien que havia d’anar-hi, doncs hi vaig anar. Feia 9 anys que no anava i no coneixia la doctora. Em van fer analítiques, proves de la tensió, el cor, jo que sé… i res de res. Tot perfecte. Als viatges veig a tothom amb el pastiller o fent règim, mentre jo menjo de tot, i repetint.
Què li vas dir a la doctora: llavors fins d’aquí a 9 anys.
Llavors fins d’aquí a 9 anys.
Dirigeix-te a les veïnes del barri. A la Barceloneta hi ha molta senyora i senyor que viuen sols.
Que vinguin, que ho provin un dia. Els asseguro que no es tornaran a sentir sols.
A més, acostumen a viure en pisos sense ascensor.
Com jo, visc en un 3r sense ascensor. Pujo i baixo les vegades que faci falta. A les 6 m’aixeco, faig la casa, passejo el meu bitxet (Boss, el gosset), i em poso maca per venir a la classe. Cada dia, perquè els caps de setmana ho faig per prendre alguna cosa amb les meves amigues: entrepà, cerveseta i, si prendre alguna cosa, el meu cigaló.
Quant han de pagar per les classes?
Pagar? Aquí no es paga. A més, jo perquè cobraré si soc milionària. Milionària en afecte.
Al DNI 90, però d’aspecte 60 i de cap 30.
No et passis!. Però la veritat és que jo sempre dic que el que no cal fer és queixar-se. Si et fas la víctima, el primer dia s’acostaran i diran “pobreta”, el segon t’escoltaran i el tercer procuraran esquivar-te. Cal ser sempre positiva.
Aquesta és la recepta?
Exacte. Afrontar-ho tot amb positivisme.
En quatre paraules: la Bárbara és bàrbara!
Medalla d’Honor de Barcelona
El passat novembre, la Bárbara va rebre la Medalla d’Honor de Barcelona per fomentar la salut a través de l’esport, de mans de l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni.
La Medalla d’Honor de Barcelona té per objecte distingir a aquelles persones físiques, persones jurídiques o entitats, nacionals o estrangeres, que hagin destacat en la defensa de la ciutat, així com en la defensa de les virtuts i valors cívics.
