Que venen els Reis Mags!
Quina il·lusió i quins nervis! Era la nit més màgica. La que ens manaven aviat a dormir i no teníem son. Calia deixar aigua, pa i palla o fenc per als camells, i una mica de vi dolç i pastes per a les seves Majestats. També les sabates fora perquè ens reconeguessin. Ens manaven a dormir i sempre intentàvem esperar-los desperts, però al final el son ens vencia.
I en despertar anàvem corrent per a veure què ens havien deixat.
Unes pistoles amb la cartutxera i l’armilla, una pilota; i a les noies una nina, corda per a saltar i roba per a canviar a la nina. Després sortíem fora al carrer per jugar amb els nostres amics i amigues. Recordo un any que em van portar un cotxe teledirigit, un “Tiburón” Payá, amb dos metres de cable i el comandament amb volant al final del cable.
Ho passàvem genial amb poca cosa. A més, sempre teníem el carrer…quan era nostre.
